Fatalisme convergent

05 de març de 2012
Tots els indicis i totes les declaracions indiquen que Artur Mas arribarà fins al final en l’exigència que el seu govern ha plantejat a Mariano Rajoy sobre un nou pacte fiscal. La nova relació tributària amb l’Estat ha de comportar, segons les intencions convergents, que Catalunya tingui un model semblant al basc. Recaptació de tots els impostos, agència tributària pròpia, sortida de la LOFCA i del Consell de Política Fiscal i Financera...  Dins la tradició que va instaurar el president Pujol, tan partidari de les metàfores d’aire bíblic, si abans es tractava d’anar ficant “peix al cove”, ara cal controlar “la clau i la caixa”.

Contra aquesta tan lloable intenció hi ha la reticència frontal del mateix Estat. Tant se val que es tracti del PSOE com del PP. Aquest rebuig explica, també, l’actitud benedictina del PSC, que està disposat a continuar obeint i a renunciar a la caixa i la clau, sempre que l’espoli es pugui reduir una mica més. Dins les files de Mariano Rajoy hi ha una partida de dirigents oberta a la negociació. Ho fan, paradoxalment, en la mateixa direcció que han definit els socialistes catalans. És a dir, sempre que la Generalitat accepti no tocar el model vigent i comú per a tots els territoris sense règim foral. L’enfrontament final, doncs, serà inevitable.   

Per marcar posició en aquest combat, els dirigents de CiU han llançat darrerament una sèrie d’advertències. Al davant de tots, l’expresident Jordi Pujol i el president Artur Mas alerten el govern de l’Estat que l’alternativa al model fiscal que exigeixen és “el sobiranisme”. Les declaracions de Mas a Le Monde, per exemple, fixen l’advertència. Contra les reticències del govern de Mariano Rajoy, el president de la Generalitat proclama en un fòrum internacional que “Catalunya pot ser un Estat dins la Unió Europea”. També Pujol fa temps que hi insisteix perquè afirma, dolgut, que ja no té “arguments” per oposar-se als independentistes.

Amb l’avís hi ha la constatació de les pròpies limitacions i l’evidència del problema. Per a la cúpula convergent sembla que el sobiranisme no sigui més que una “aventura”. El darrer cartutx argüit amb disgust i a contracor per doblegar la inflexibilitat de l’Estat. Una deriva obligada, indesitjada, que només es fa servir perquè entenguin que “som capaços d’arribar tan lluny com calgui”. És a dir, en cap cas la independència, que hauria de ser el darrer anhel de qualsevol força que es proclami “nacionalista”, es contempla com una etapa lògica, com la culminació d’una estratègia política tan llarga i prudent com calgui. Els dirigents de Convergència i Unió semblen apel·lar-hi només obligats per la inflexibilitat de la part contrària. I això explica, també, que l’acord amb Esquerra Republicana només sigui considerat també com la darrera alternativa, dins la tàctica política, quan fallin tots els recursos previs.