Sí, hem tornat a aquest lloc del món que et rep amb anuncis gegantins de discoteques i discjòqueis tot just trepitges l’aeroport, dins de la terminal i fora. Ara la novetat respon per UNVRS, que s’anuncia com el club més gran del món, amb un aforament de fins a 15.000 persones, llegeixo a la premsa eivissenca. És l’espai on s’hi havia alçat Privilege i, més enrere, Ku, la macrodisco que als anys vuitanta va revolucionar la nit illenca.
És una conversa corrent preguntar-se per què Eivissa, amb tant de guiri, tants diners que hi floten i un currículum espaterrant d’estrelles del rock que s’hi han instal·lat o hi han passat èpoques al llarg dels anys, no ha arrelat com a plaça estable per a la música en directe. Aquí hi va actuar Bob Marley el 1978, abans que a Barcelona, a la desapareguda plaça de toros (que avui és un jardí circular que duu el seu nom), escenari per on, també aquell any, hi va passar igualment Eric Clapton i s’hi va celebrar un festival (Music Ibiza ‘78) amb un cartell que faria embogir la gent de l’Azkena Rock: Thin Lizzy (últim concert de la formació clàssica, amb Brian Robertson!), Suzi Quatro, Ian Dury & The Blockheads, Eddie and the Hot Rods i Roy Harper.
Aquesta illa ha atret els membres de Led Zeppelin, de Pink Floyd, a Mike Oldfield, Freddie Mercury, Grace Jones i George Michael, tota la colla que feia i desfeia a l’hotel Pikes. Més recentment, Noel Gallagher, i encara avui en dia, James Blunt n’és un dels (discrets) veïns. Per si no n’hi hagués prou, a Eivissa viu un dels dos presidents de Live Nation Espanya, Pino Sagliocco, que fa uns anys, el 2012, es va empescar un festival, Bacardí Eivissa 123, que no va funcionar malgrat que va fer anar caps de cartell del pes d’Elton John, Sting i Lenny Kravitz.
Aquests dies he conegut (per fi) Joan Barbé, músic del grup eivissenc Ressonadors (i de Projecte Mut i Joven Dolores), que em deia que, a parer seu, avui les especialitzacions manen i que a Eivissa li correspon la casella del clubbing. Però val a dir que hi ha més vida a sota del radar. Ell m’ho va demostrar quan em va citar al Teatro Ibiza, una imponent sala privada de Vila que programa actuacions de manera estable. Anys enrere, l’estimada periodista eivissenca Laura Tur ja em va descobrir els concerts de Can Jordi, a l’aire lliure, i ara em parla del JazzTaBé com un altre punt de referència. Hi ha un festival tan assentat com és l’Eivissa Jazz, que se celebra aquests primers dies de setembre. I el Sol Post, al Caló de s’Oli, on fa un parell d’anys em van delectar amb Larry Campbell, exguitarrista de Bob Dylan.
Sí, hi ha una altra Eivissa, unes altres "eivisses", més enllà de les històries de terror (assentades en xifres i casos molt concrets) que ens explica Joan Lluís Ferrer en el seu nou llibre, Ibiza masificada, ideal per posar-te de mal humor. Però potser no és cosa de cantar-ne les excel·lències, no sigui que se’ns massifiqui encara una mica més. Ja deia Irene Polo l’any 1935, a Viatge al paradís, que després d’haver tornat d’Eivissa “hauríem de callar com uns morts, igual que si haguéssim fet un crim”. Potser sí. “Pst!, no ho feu córrer, que ens l’hem de guardar només per als elegits”.