Quan, després del col·lapse de la cúpula dirigent de l’independentisme l’any 2017 i de l’aplicació del 155, ERC va sotmetre un gir estratègic a consideració dels militants del partit, primer, i dels ciutadans, després, va explicar que la nova fase de diàleg i negociació amb el govern espanyol tindria dues carpetes que havien d’avançar en paral·lel: l’antirepressiva i la del referèndum. Els militants ho van comprar i els ciutadans també, atorgant als republicans més d’un milió de vots i un cicle electoral triomfant que va culminar amb la presidència de la Generalitat de Pere Aragonès. Han passat ja uns anys des del famós gir, i la carpeta de la repressió està a punt de tancar-se feliçment amb el retorn del president Puigdemont. Però del referèndum no se’n sap res.
Tot i que tots els acords ERC-PSOE (dues investidures de Sánchez, investidura d’Illa) fan referència explícita a l’existència d’un conflicte que cal resoldre votant, no hi ha cap constància que la carpeta en qüestió s’hagi arribat a obrir, ni a les escasses reunions formals de la ja morta taula de diàleg, ni a les nombroses trobades discretes entre republicans i socialistes a l’estranger durant tots aquests anys. Si n’han parlat, haurà estat en format tertúlia, perquè el referèndum (o la solució que sigui) no ha saltat a l’agenda política. Ja han passat prou anys per a poder afirmar que la del referèndum és la carpeta fantasma dels pactes d’ERC amb els socialistes. Parlen de Rodalies, de finançament i de la jornada laboral, però el fons del conflicte ha desaparegut. Als militants del PSOE i el PSC ja els està bé, als d’ERC potser els hauria de preocupar una mica més.
El cas de Junts és diferent però igualment sagnant. A diferència d’ERC, que va formalitzar el canvi estratègia de forma transparent davant dels militants i dels votants, Junts va passar del discurs de la confrontació a investir un president espanyol de la nit al dia, després d’haver fet campanya electoral dient que, si els seus vots acabaven essent decisius, no facilitarien la governabilitat d’Espanya i bloquejarien l’estat (sic). I que el preu de qualsevol negociació seria el referèndum. Tan bon punt l’aritmètica electoral va convertir els set diputats de Junts en decisius, Puigdemont va enterrar el Consell de la República, va acordar la llei d’amnistia (carpeta antirepressiva), va investir Sánchez i va posar Junts a fer política a Madrid i a negociar competències, col·locant fins i tot peons a les empreses públiques.
L’acord de Junts amb el PSOE també reconeix per escrit el fons del conflicte, però l’estabilitat de Sánchez depèn només de si compleix amb el català a Europa o amb les competències en immigració. Cada vegada que hi ha una crisi entre PSOE i Junts i es filtra que hi ha reunió a Ginebra, és per culpa de tot menys del fons del conflicte. Cal deduir que si parlen del referèndum, també deu ser en format tertúlia. La baixada de Junts de la muntanya de la confrontació a les planúries de la política autonòmica ha estat vertical i sobtada. La d’ERC va començar abans i ha estat més progressiva, però el resultat és el mateix: el fons del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat ha desaparegut del debat públic. La base social independentista és conscient que no som al 2017, però si ERC i Junts no volen continuar perdent bous i esquelles, potser han de recordar que sense horitzó no hi ha camí.