Escric aquí. Mentre sento el gall de fons, que ha perdut la noció del temps, i canta quan li surt de la cresta. Ens tornem a trobar després de l’estiu. Quina mania en matar-lo a principis de setembre. Quines ganes tots que tot torni a la maleïda normalitat. Després no em vingueu amb plors, que això de la rutina i treballar ens ocupa molts mesos a l’any. Penso com explicar-vos aquella sensació de pau que tinc cada cop que soc a casa, al poble. Mentre aquell airet d’abans de la tempesta es cola per la finestra. Que no s’acabi mai. Que totes les tempestes que vinguin siguin com aquesta. De les que ho impregnen tot d’aquella olor de terra mullada, de les que aguanten el color verd fins que arribi la tardor, de les que ens permeten passejar amb la gosseta per la vora del riu. No és com m’ho imaginava. És com sempre i també és el paradís.
Necessito vacances. Vacances de les vacances. Perquè ja se sap, una cosa és viatjar i l’altra descansar. Desconnectar o no ja és un tema de cadascú. Els que prefereixen mantenir-se connectats a les xarxes socials i els que apaguen el mòbil. Els que no pensen en res i els que decideixen començar una nova vida. Trencar-ho tot. Iniciar la temporada amb una altra feina i deixar enrere els amics que ja no ens aporten res. Decisions que ens permetem prendre quan no hi ha soroll extern, més i menys arriscades, petites i grans. Moments amb nosaltres mateixos i amb els que realment importen. Perquè no són només vacances, cales i mojitos. De vegades, tornar a la nostra zona de confort i a la serenor ens ajuda, precisament, a donar-li una puntada de peu a tot allò que ara ens resta.
“Avui he somiat en el paradís, allà s’hi deu estar tan bé”. Recordo la frase dels meus estimats Mishima. I també de les expectatives que em genero cada any quan planifico el viatge de l’estiu. M’imagino el blau pertorbador del mar, les palmeres infinites que toquen el cel, l’hipnotisme que genera l'anar i venir de les onades. Les postes de sol que m’eclipsen i els paisatges infinits. Tot és idíl·lic i extraordinari al meu cap. Fins que em planto a la platja més meravellosa del món i em trobo centenars de turistes fent-se selfies, bars a cada cantonada amb música infernal i personatges curiosos embetumats de crema solar. Les algues que distorsionen la blavor que tant anhelava. I la sorra, que és capaç de filtrar-se a cada racó del meu cos sigui aquí o a l’altra punta del món.
No crec en un sol lloc, ni d’aquí ni d’allà. Ni tampoc comparteixo allò que diuen que no hi ha res com el que tenim a casa. Que no cal anar tan lluny per gaudir d’espais fascinants. Podríem trobar el paradís on sigui, si encara existeix. On sigui que no estigui massificat. On el soroll no trenqui la remor de les onades ni els maleducats que fan postureig et tapin el color del capvespre. Ja no hi ha llocs on estar sol. Ni a la platja més remota ni a tocar de casa. Deu ser la globalització o només que tots busquem la solitud per trobar-nos quan anem perduts. Aquests dies, tinc la gran sort de trobar-me entre el cant del gall i el so de les campanes. I mentrestant, segueixo escrivint i gaudint del paisatge que m’envolta. On també s'està molt bé. Compartiria amb vosaltres una foto, però no ho faré. No sigui cas que vingueu tots de cop i deixi de ser el meu petit paradís.