L’arribada, fa un any, de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, la consolidació del bastió metropolità del PSC i la pèrdua agonitzant de la majoria absoluta independentista, sumades al trencament del tauler homogeni del vot sobiranista amb l’aparició de la formació ultra Aliança Catalana, han redefinit el mapa polític del nostre país. 

Catalunya, com la geopolítica internacional, es mou ara en un terreny nou. En el nostre cas menys polaritzat, però més fragmentat, on els codis i les aliances tradicionals ja no serveixen per explicar el present ni projectar el futur. En aquest context, podem dibuixar tres camins possibles: dos que condueixen, per vies diferents, a una erosió progressiva i irreversible de la identitat nacional catalana tal com s’havia entès des de 1978; i un tercer, més exigent i ambiciós, que podria obrir la porta a un futur de prosperitat i cohesió per a una nova identitat nacional catalana.

1. Viure del model productiu espanyol i acceptar la seva hegemonia cultural

És el camí fàcil: el de no tocar res, deixar-se portar per la inèrcia i acceptar que la nostra economia segueixi girant al voltant dels sectors que marca l’Estat: turisme massiu, construcció especulativa, logística i indústries de baix valor afegit. L’ampliació de l’aeroport, el Quart Cinturó o el Hard Rock formen part d’aquesta via. Aquest model genera ocupació, sí, però mal pagada i precària, que obliga a un flux constant de migració per cobrir llocs de treball que la població local ja no vol o no pot assumir. El PIB creix, però la riquesa real per càpita es manté estancada.

El resultat és doblement preocupant: d’una banda, una població flotant que no arrela i que, per la naturalesa de les feines, no té incentius a aprendre català; de l’altra, una subordinació cultural cada cop més marcada al castellà, que esdevé la llengua comuna per defecte. En aquest escenari, Catalunya podria créixer fins als deu milions d’habitants, però seria una Catalunya desdibuixada, amb la seva llengua arraconada i sense capacitat de decisió econòmica pròpia.

2. El miratge d’un nou “procés” sobre la base d’un nacionalisme català excloent i populista 

Aquest escenari parteix de la temptació de reactivar un relat de confrontació, però amb un accent diferent: un nacionalisme que, lluny d’ampliar la base, es tanca en si mateix i estableix fronteres identitàries rígides. El discurs posa l’accent en la puresa cultural i occidentalista com a condició prèvia per formar part de la comunitat nacional, i això, lluny d’enfortir-la, la fragmenta.

El resultat és un “procés” reinventat, però igualment condemnat a l’estancament. Mentre es construeix un relat de resistència, el model econòmic i productiu de fons continua sent el mateix: sectors de baixa qualificació, turisme descontrolat i precarietat laboral. La cohesió social es debilita, el català continua perdent pes com a llengua comuna i la política nacional es converteix en un cercle tancat, on la proclamació de principis substitueix la transformació real.

3. Renovació de la identitat nacional i un model productiu enfocat a fer renéixer la nació

Sota el meu parer és el camí que permetria a Catalunya i els catalans mantenir-nos com a nació amb una veu renovada i una economia sòlida. Però és també el més difícil: exigeix voluntat política, consens social i una mirada a llarg termini.

Aquest model parteix d’una idea bàsica: renunciar a la Catalunya dels 10 milions, menys llocs de treball, però de més qualitat, millor remunerats i vinculats a sectors productius amb alt valor afegit. Reduir la dependència del turisme massiu, limitar de manera efectiva els sectors de baixa qualificació i introduir requisits lingüístics per a l’atenció al públic o excepcions fiscals per ús del català com a eina de treball al sector privat són passos imprescindibles.

També vol dir reindustrialitzar i invertir amb criteri sobirà: invertir en recerca, energia pròpia i sostenible, protegir i modernitzar el sector primari i garantir un habitatge assequible amb una concertació público-privada decidida. Amb l’objectiu que qui vingui a Catalunya pugui arrelar, amb incentius reals per aprendre i utilitzar el català com a llengua de cohesió social i d’ascens econòmic.

Aquest tercer camí no ha de requerir cap salt al buit ni una ruptura sobtada, sinó una transició ordenada, pactada i, sobretot, molt pragmàtica. Es tracta de fer canvis graduals però sostinguts, que permetin reorientar el model productiu sense desestabilitzar l’economia ni fracturar la societat. Planificació, consens i objectius mesurables haurien de ser les eines per avançar. No és un projecte per a líders revolucionaris, sinó per a una ciutadania madura que vol assegurar el seu futur col·lectiu amb passos ferms i realistes. Aquesta via defuig de populismes, dreceres i simplismes, però és l'única que pot obrir la porta a recuperar la centralitat del 80% catalanista; on convergeixen independentistes, sobiranistes i federalistes. 

El temps no espera: el primer plebiscit per Catalunya

Catalunya i la seva gent triarà, conscientment o inconscient, els propers anys entre aquests tres camins: integrar-se plenament al model econòmic i cultural espanyol, viure del miratge d’una independència retòrica “al núvol”  per confrontar -només dialècticament- amb l’Estat Espanyol, o construir un projecte de país i nació moderna, pròspera i cohesionada.

El primer i el segon camí porten, amb tota probabilitat a la desaparició del subjecte nacional històric i a rendir, definitivament, el país al centralisme madrileny; mentre que el tercer, exigent i ple d’obstacles, és l’únic que pot garantir que d’aquí a 20 anys seguim parlant en català i puguem reivindicar Catalunya com una nació viva (i amb dret a decidir) en una Europa i un món diferent de com l’hem entès fins ara.