De feina, en tenen

«ERC i Junts han fet perdre la il·lusió a la seva base social, però encara són a temps de deixar Catalunya en un lloc molt millor d’on era abans del procés»

07 de setembre de 2024

Primer Onze de Setembre des de 2011 amb un president de la Generalitat contrari a la independència de Catalunya. Més: Primer 11-S des de 1980 sense majoria al Parlament dels partits d’estricta obediència catalana. Més: Barcelona, tres de les quatre diputacions provincials i el Govern, en mans del PSC. Més: les 10 ciutats més poblades en mans del PSC (o del PP: Badalona), amb l’única excepció de Terrassa, on tampoc no manen ni ERC ni Junts, sinó una candidatura independent local. Electoralment i institucional, el sobiranisme ha tocat fons. No mana enlloc, excepte a la Diputació de Girona i a municipis mitjans i petits. Després d’haver-ho guanyat tot durant 14 anys, s’ha quedat a les fosques. A la intempèrie. Desubicat i enfadat.

Amb aquestes condicions objectives, és un miracle que l’agenda política no sigui de contraatac espanyolista furibund. Concretament, un miracle de base aritmètica: a Espanya, el PSOE no pot aprovar res sense els 14 (7+7) diputats independentistes al Congrés. Sánchez no té alternativa: o avança amb els 7+7, o ha de dissoldre les Corts i convocar eleccions. I per aquesta raó, a Catalunya Salvador Illa també està lligat de mans i peus: si busqués el suport de PP i Vox, els 7+7 farien caure Sánchez. Illa només pot governar pactant amb l’independentisme, en aquest cas i de moment només ERC, però ja veurem si també amb Junts més endavant. L’aritmètica encadenada Madrid-Barcelona bloqueja qualsevol temptació de venjança espanyolista pels anys del procés.

No només això. La mateixa aritmètica també dona als partits independentistes una gran oportunitat de redempció. ERC i Junts han fet perdre la il·lusió a la seva pròpia base social, però encara són a temps de deixar Catalunya en un lloc molt millor d’on era abans del procés. Només cal agafar tres documents, grapar-los i fer-los complir: l’acord Junts-PSOE d’investidura de Sánchez, l’acord ERC-PSOE d’investidura de Sánchez, i l’acord ERC-PSC d’investidura d’Illa. Són públics i estan signats.

No cal ni que es coordinin entre ells (riures enllaunats), només cal que cadascú li faci complir al PSOE la seva part i tindrem Catalunya fora de la LOFCA i recaptant tots els impostos per primera vegada des de 1714, encara que sigui fent després una aportació pactada a la solidaritat; Rodalies funcionant com un rellotge, ben finançada i gestionada des de Catalunya; complint estrictament les inversions a Catalunya que consten cada any als pressupostos generals de l'Estat; ampliació de la presència directa de la Generalitat a organismes europeus; reconeixement del català com a llengua d’ús oficial a Europa; seleccions catalanes reconegudes, i paper determinant en la gestió de l’aeroport del Prat. I la cirereta, present en els tres documents: una solució democràtica de fons al conflicte polític entre Catalunya i l’Estat.

El que dèiem, una oportunitat de redempció. Que facin els seus congressos, que s’endrecin internament i, si volen, que continuïn odiant-se i fent-se la punyeta. Però que no diguin que no tenen a la mà les condicions i les relacions de força per fer-li fer un gran salt al país. El full de ruta està escrit en tres documents públics d’obligat compliment per part dels socialistes. ERC i Junts, de feina, en tenen. I molta. Si perden també aquesta oportunitat, potser sí que es mereixeran escalfar banqueta durant una generació sencera.