Si, com sembla més probable, s’acaba concretant la investidura de Pedro Sánchez, s’estarà obrint (ara sí!) una nova fase en la política catalana i en la política espanyola. En la política catalana perquè s’haurà imposat definitivament la tesi de la via del diàleg i la negociació per trobar una sortida democràtica al conflicte de sobirania entre els poders d’Estat i Catalunya. I en la política espanyola perquè la disjuntiva ja està fixada: la governança basada en acords entre el reformisme democràtic espanyol i les nacionalitats històriques és l’única alternativa a un govern autoritari de les dues dretes neocon liderades ideològicament per Aznar. No hi ha més cera que la que crema.
Un govern instal·lat en la gestió de la governança de la plurinacionalitat de l’Estat no era l’escenari imaginable per a la major part de forces polítiques centrals catalanes i espanyoles fa només quatre anys. Bé, ni fa quatre anys, ni fa quatre mesos. En precampanya i en campanya, PP i Vox tenien coll avall l’assoliment d’una majoria parlamentària folgada. Una majoria autoritària i fortament nacionalista i uniformista. El PSOE jurava sobre la Bíblia i la Constitució que l’amnistia no era constitucional. Pel que fa a Junts, el passat juliol, Míriam Nogueres repetia amb to greu que mai faria president a Pedro Sánchez...
De fet, l’únic partit que ha mantingut la mateixa posició els darrers quatre anys, en la campanya i en la digestió i gestió dels resultats ha estat ERC. Una posició sintetitzada en una idea (“Defensar Catalunya”), i visualitzada amb tres conceptes: Amnistia, autodeterminació i Rodalies. Des del 2018, Esquerra ha estat coherent amb l’actualització estratègica feta després d’avaluar les conseqüències polítiques dels fets de la tardor del 2017. Una coherència que va tenir un cost electoral molt alt a les municipals i les generals, però que, en aparent paradoxa, ha permès obtenir una rendibilitat política altíssima d’uns resultats manifestament mediocres.
D’aquest imprevist premi a la coherència potser caldria treure alguna lliçó en el sentit que el tempo de la crònica històrica i el de la crònica periodística no acostumen a ser els mateixos. La crònica històrica registra els moviments dels cicles llargs, mentre que el seguiment periodístic de l’actualitat està molt condicionat pels impactes registrats en el curt termini, per la perspectiva immediata. Per això, és tan difícil fer interpretacions periodístiques correctes d’episodis inserits en processos històrics de llarg recorregut. No sempre és fàcil conciliar la crònica de la batussa estrictament tàctica amb la mirada llarga dels fets; distingir entre l’escuma de les ones i la mar de fons.
Passat un primer moment, els resultats electorals han tingut efectes correctius. Les perspectives han canviat i ara tothom en fa virtut de necessitat. Ara l’amnistia ja és constitucional i patriòtica i la confrontació intel·ligent és negociar per arribar a acords històrics... I no està malament. Gens malament. De fet, és el millor que podia passar. Sobretot, si l’independentisme català sap explicar la negociació com una victòria. Una victòria parcial, però una victòria molt important en termes de reconeixement polític del conflicte i de conquesta d’espais de sobirania. Com sempre, la reacció literalment histèrica de les dretes espanyoles ajudaran a fer aquest relat. No serà la primera vegada que els errors polítics i de càlcul del sobiranisme català són dissimulats i àmpliament esmenats per la conducta hiperbòlica i destralera de les dretes espanyoles.
Serà estable i viable aquest nou escenari? La dreta econòmica, política, judicial i mediàtica faran mans i mànigues per impedir-ho. El soroll serà ensordidor, però no està clar que se’n surtin. Es veurà any a any, pressupost a pressupost, votació a votació. Serà un pacte de legislatura? S’actuarà amb lleialtat? Es respectaran els pactes? Aquí no hi ha massa secret. Novament s’imposa la lògica de fer virtut de necessitat. L’independentisme català no tindria cap incentiu, ni cap obligació de garantir estabilitat a Madrid sense un acompliment íntegre i puntual dels acords d’investidura. Uns pactes, cal recordar, de desplegament llarg. Per això, aquests pactes d’investidura tenen lògica de pactes de legislatura.
Com afecta aquest escenari l’agenda sobiranista? Bàsicament, significa guanyar quatre anys per avançar amb pas decidit en tres àmbits: a) la maduració de la solució democràtica al conflicte de sobiranies; b) la consolidació de polítiques culturals i econòmiques inclusives i de cohesió social, i c) el reforçament de les estructures d’autogovern. Governar adequadament la Catalunya dels 8 milions exigirà el desplegament de polítiques públiques cultes i robustes reforçades per les complicitats de la societat civil. Si tot va bé, aquesta serà l’èpica dels pròxims anys.
Un govern instal·lat en la gestió de la governança de la plurinacionalitat de l’Estat no era l’escenari imaginable per a la major part de forces polítiques centrals catalanes i espanyoles fa només quatre anys. Bé, ni fa quatre anys, ni fa quatre mesos. En precampanya i en campanya, PP i Vox tenien coll avall l’assoliment d’una majoria parlamentària folgada. Una majoria autoritària i fortament nacionalista i uniformista. El PSOE jurava sobre la Bíblia i la Constitució que l’amnistia no era constitucional. Pel que fa a Junts, el passat juliol, Míriam Nogueres repetia amb to greu que mai faria president a Pedro Sánchez...
De fet, l’únic partit que ha mantingut la mateixa posició els darrers quatre anys, en la campanya i en la digestió i gestió dels resultats ha estat ERC. Una posició sintetitzada en una idea (“Defensar Catalunya”), i visualitzada amb tres conceptes: Amnistia, autodeterminació i Rodalies. Des del 2018, Esquerra ha estat coherent amb l’actualització estratègica feta després d’avaluar les conseqüències polítiques dels fets de la tardor del 2017. Una coherència que va tenir un cost electoral molt alt a les municipals i les generals, però que, en aparent paradoxa, ha permès obtenir una rendibilitat política altíssima d’uns resultats manifestament mediocres.
D’aquest imprevist premi a la coherència potser caldria treure alguna lliçó en el sentit que el tempo de la crònica històrica i el de la crònica periodística no acostumen a ser els mateixos. La crònica històrica registra els moviments dels cicles llargs, mentre que el seguiment periodístic de l’actualitat està molt condicionat pels impactes registrats en el curt termini, per la perspectiva immediata. Per això, és tan difícil fer interpretacions periodístiques correctes d’episodis inserits en processos històrics de llarg recorregut. No sempre és fàcil conciliar la crònica de la batussa estrictament tàctica amb la mirada llarga dels fets; distingir entre l’escuma de les ones i la mar de fons.
Passat un primer moment, els resultats electorals han tingut efectes correctius. Les perspectives han canviat i ara tothom en fa virtut de necessitat. Ara l’amnistia ja és constitucional i patriòtica i la confrontació intel·ligent és negociar per arribar a acords històrics... I no està malament. Gens malament. De fet, és el millor que podia passar. Sobretot, si l’independentisme català sap explicar la negociació com una victòria. Una victòria parcial, però una victòria molt important en termes de reconeixement polític del conflicte i de conquesta d’espais de sobirania. Com sempre, la reacció literalment histèrica de les dretes espanyoles ajudaran a fer aquest relat. No serà la primera vegada que els errors polítics i de càlcul del sobiranisme català són dissimulats i àmpliament esmenats per la conducta hiperbòlica i destralera de les dretes espanyoles.
Serà estable i viable aquest nou escenari? La dreta econòmica, política, judicial i mediàtica faran mans i mànigues per impedir-ho. El soroll serà ensordidor, però no està clar que se’n surtin. Es veurà any a any, pressupost a pressupost, votació a votació. Serà un pacte de legislatura? S’actuarà amb lleialtat? Es respectaran els pactes? Aquí no hi ha massa secret. Novament s’imposa la lògica de fer virtut de necessitat. L’independentisme català no tindria cap incentiu, ni cap obligació de garantir estabilitat a Madrid sense un acompliment íntegre i puntual dels acords d’investidura. Uns pactes, cal recordar, de desplegament llarg. Per això, aquests pactes d’investidura tenen lògica de pactes de legislatura.
Com afecta aquest escenari l’agenda sobiranista? Bàsicament, significa guanyar quatre anys per avançar amb pas decidit en tres àmbits: a) la maduració de la solució democràtica al conflicte de sobiranies; b) la consolidació de polítiques culturals i econòmiques inclusives i de cohesió social, i c) el reforçament de les estructures d’autogovern. Governar adequadament la Catalunya dels 8 milions exigirà el desplegament de polítiques públiques cultes i robustes reforçades per les complicitats de la societat civil. Si tot va bé, aquesta serà l’èpica dels pròxims anys.