Ara fa vint anys un PP fèrriament controlat per un Aznar ja desfermat abraçava de forma entusiasta el “terraplanisme polític”. La construcció d’un relat paral·lel davant l’evidència dels fets en l’atribució de l’autoria de l’11-M va instal·lar la dreta espanyola en la lògica de la postveritat. Una lògica que va acabar afavorint la irrupció formal d’una extrema dreta que havia habitat en el si del PP i que, fora del partit mare, ha acabat d’imposar la seva agenda a totes les dretes nacionalistes espanyoles.
Una de les causes impulsades pel terraplanisme polític del PP va ser l’oposició frontal l’Estatut de Miravet i el fet nacional català. L’explotació sistemàtica d’una catalanofòbia que constitueix un dels ingredients més destacats del nacionalisme espanyol hegemònic, va ser un dels recursos més recurrents per a debilitar el govern de Rodríguez Zapatero. La crisi del 2008 va acabar de liquidar el zapaterisme. Finalment, la sentència del TC del 2010 va certificar la dimensió colossal del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat.
Amb el PP novament instal·lat en el poder, la subrogació de la gestió del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat a un poder judicial controlat per les dretes encara va agreujar més la crisi sistèmica del règim del 78. Una interpretació restrictiva de la Constitució del 78 i l’ús sectari del codi penal van actuar com a cobertura legal d’una política repressiva de criminalització del sobiranisme català. La clau era identificar independentisme i terrorisme. I l’octubre del 2017 aquest relat va arrossegar el Rei i a bona part del PSOE al terreny pantanós de la postveritat. La crisi d’estat ja era innegable.
Encara que molts semblaven ignorar-ho, l’any 2018 l’epicentre de la crisi s’havia desplaçat de Barcelona a Madrid. La corrupció sistèmica del PP va acabar de fer insostenible la governació del PP. I aquell mateix any Pedro Sánchez feia fora de la Moncloa a un Rajoy políticament catatònic amb una moció de censura llampec. El primer relat del sanchisme ja instal·lat en el poder insistia en el fet que el conflicte real estava localitzat a Catalunya; que era un “conflicte de convivència” entre catalans. Però a poc a poc s’han anat imposant la realitat sobre la propaganda.
Quina evidència? L’evidència de la coexistència de dos conflictes interrelacionats: el conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’estat i el conflicte entre aquests mateixos poders d’Estat abduïts per les dretes i les expressions democràtiques d’un estat plural i divers. La connexió dels dos conflictes ha instal·lat el sistema polític espanyol en un esquema de polaritat extrema. I tot això en un context de reforçament generalitzat de la cultura política de l’extrema dreta. Avui tothom sap que té molt més sentit parlar de “conflicte de convivència” a Madrid que a Barcelona.
Tenint en compte aquesta cartografia política, l’any 2019 el republicanisme català va fer una aposta molt clara sustentada en tres potes: aposta pel mètode de la negociació política (amb la perspectiva estratègica del referèndum acordat); lluita antirepressiva (indults, modificació del codi penal, amnistia...) i governació de Catalunya en clau progressista i de construcció nacional. La resposta del sanchisme als plantejaments republicans sempre ha estat previsible: aplicació de retòrica balsàmica i no inicial a tot.
Però lentament s’ha anat imposant el principi de realitat i, una rere una altra, han anat prenent forma totes les reivindicacions del republicanisme català. La darrera (negada amb rotunditat fa només uns mesos!) l'amnistia. L’obtenció de la llei d’amnistia és una gran victòria política del republicanisme català. Encara que només sigui perquè amb la seva negociació, tramitació i aprovació s’haurà vinculat la viabilitat del sanchisme a la solució negociada del conflicte polític entre la societat catalana i l’Estat.
Podria ser que el clima de polarització sistèmica de la política espanyola acabi fent descarrilar el tren que transita per aquesta via. De fet hi ha molts elements i moltes circumstàncies que abonen aquesta hipòtesi. Hi ha una certesa, però. Només explorant amb determinació aquesta via, el republicanisme català guanyarà suficient legitimitat democràtica interna i externa per a donar continuïtat al procés d’autodeterminació nacional. Un procés per al qual els pròxims tres anys seran crítics.
Una de les causes impulsades pel terraplanisme polític del PP va ser l’oposició frontal l’Estatut de Miravet i el fet nacional català. L’explotació sistemàtica d’una catalanofòbia que constitueix un dels ingredients més destacats del nacionalisme espanyol hegemònic, va ser un dels recursos més recurrents per a debilitar el govern de Rodríguez Zapatero. La crisi del 2008 va acabar de liquidar el zapaterisme. Finalment, la sentència del TC del 2010 va certificar la dimensió colossal del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat.
Amb el PP novament instal·lat en el poder, la subrogació de la gestió del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat a un poder judicial controlat per les dretes encara va agreujar més la crisi sistèmica del règim del 78. Una interpretació restrictiva de la Constitució del 78 i l’ús sectari del codi penal van actuar com a cobertura legal d’una política repressiva de criminalització del sobiranisme català. La clau era identificar independentisme i terrorisme. I l’octubre del 2017 aquest relat va arrossegar el Rei i a bona part del PSOE al terreny pantanós de la postveritat. La crisi d’estat ja era innegable.
Encara que molts semblaven ignorar-ho, l’any 2018 l’epicentre de la crisi s’havia desplaçat de Barcelona a Madrid. La corrupció sistèmica del PP va acabar de fer insostenible la governació del PP. I aquell mateix any Pedro Sánchez feia fora de la Moncloa a un Rajoy políticament catatònic amb una moció de censura llampec. El primer relat del sanchisme ja instal·lat en el poder insistia en el fet que el conflicte real estava localitzat a Catalunya; que era un “conflicte de convivència” entre catalans. Però a poc a poc s’han anat imposant la realitat sobre la propaganda.
Quina evidència? L’evidència de la coexistència de dos conflictes interrelacionats: el conflicte entre el sobiranisme català i els poders d’estat i el conflicte entre aquests mateixos poders d’Estat abduïts per les dretes i les expressions democràtiques d’un estat plural i divers. La connexió dels dos conflictes ha instal·lat el sistema polític espanyol en un esquema de polaritat extrema. I tot això en un context de reforçament generalitzat de la cultura política de l’extrema dreta. Avui tothom sap que té molt més sentit parlar de “conflicte de convivència” a Madrid que a Barcelona.
Tenint en compte aquesta cartografia política, l’any 2019 el republicanisme català va fer una aposta molt clara sustentada en tres potes: aposta pel mètode de la negociació política (amb la perspectiva estratègica del referèndum acordat); lluita antirepressiva (indults, modificació del codi penal, amnistia...) i governació de Catalunya en clau progressista i de construcció nacional. La resposta del sanchisme als plantejaments republicans sempre ha estat previsible: aplicació de retòrica balsàmica i no inicial a tot.
Però lentament s’ha anat imposant el principi de realitat i, una rere una altra, han anat prenent forma totes les reivindicacions del republicanisme català. La darrera (negada amb rotunditat fa només uns mesos!) l'amnistia. L’obtenció de la llei d’amnistia és una gran victòria política del republicanisme català. Encara que només sigui perquè amb la seva negociació, tramitació i aprovació s’haurà vinculat la viabilitat del sanchisme a la solució negociada del conflicte polític entre la societat catalana i l’Estat.
Podria ser que el clima de polarització sistèmica de la política espanyola acabi fent descarrilar el tren que transita per aquesta via. De fet hi ha molts elements i moltes circumstàncies que abonen aquesta hipòtesi. Hi ha una certesa, però. Només explorant amb determinació aquesta via, el republicanisme català guanyarà suficient legitimitat democràtica interna i externa per a donar continuïtat al procés d’autodeterminació nacional. Un procés per al qual els pròxims tres anys seran crítics.