És ben cert que en moments de transició o canvi de cicle la fiabilitat d’enquestes predictives com les electorals és limitada. Aquesta escassa fiabilitat encara s’accentua més en el cas de les publicades per alguns mitjans de comunicació que avancen alegrement resultats sense mostrar mai les “tripes” de l’exercici demoscòpic. Ara com ara, sembla clar, però, que els escenaris postelectorals seran determinats pels resultats obtinguts per les tres formacions polítiques centrals: ERC, Junts i PSC.
La major part de les enquestes publicades coincideixen en el fet que l’ordre d’arribada que captarà la foto finish de la nit del 12 de maig serà PSC, ERC i Junts. Però el més prudent seria considerar la hipòtesi que qualsevol de les tres opcions pot fer-se amb el primer lloc del podi. Per tal de garantir la governació, semblaria que anem a una fórmula de govern de coalició en la qual el primer i el segon es posen d’acord. Però tot el succeït els darrers set anys, així com les interrelacions entre la política catalana i espanyola fa que les coses no siguin tan senzilles.
Tant se val que guanyi el PSC, Esquerra o Junts, donar forma a qualsevol fórmula de govern imaginable tindrà forts inconvenients per a conciliar els relats que s’han construït des del 2017 amb acords polítics estables. Amb governs de coalició formals o amb suports externs hi ha quatre esquemes bàsics: govern de concentració amb la participació de totes tres formacions; govern basat en un pacte entre PSC i Junts; govern basat en el pacte entre ERC i PSC; i govern basat en el pacte entre ERC i Junts. En els quatre casos cal considerar la variable de qui obté la presidència, de manera que hi hauria 9 possibilitats (3+2+2+2).
Quan fem l’exercici d’imaginar la viabilitat de totes nou possibilitats ràpidament podem veure dues coses: que l’ordre d’arribada és vital i que totes les opcions són complexes o quasi impossibles. Comptat i debatut, la incertesa és altíssima. Per això, ara com ara, la possibilitat d’una repetició electoral no és improbable. Un escenari d’inestabilitat que contrasta molt fortament amb la necessitat de falcar i donar continuïtat a polítiques públiques molt robustes. Polítiques que dibuixin horitzons de país clars ambiciosos i abastables.
Amb quina orientació? Avançant en l’autogovern, apostant per la cultura, la ciència i l’educació, transformant el model econòmic, blindant l’estat del benestar i reforçant la cultura democràtica... Tot això no es podrà fer ignorant les bases reals, tangibles, reals del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. Tampoc imaginant que tot el que ha passat els darrers set anys ha estat una mena de parèntesi històric, un temps congelat.
Lamentablement, en la major part dels discursos que sentim aquests dies la distància entre els relats i les urgències del moment és molt gran. Tot i això, aquesta vegada la campanya sí que podria ser determinant. Sobretot si, d’aquí al 12 de maig, en algun moment és possible apropar suficientment la retòrica electoral i els fets; les propostes polítiques i les necessitats socials. Posant en primer pla que calen polítiques de país pensades per a la Catalunya dels 8 milions. I fixant fites que permetin fer visibles objectius transversalment compartits. De la llengua al combat antifeixista; de la lluita contra tota forma de discriminació social a l'apoderament cultural i la transformació verda.