Eduard Voltes afirma en aquestes mateixes pàgines que García-Page té raó. Pot semblar una afirmació provocativa, però és pura descripció. Eficaç descripció naturalista a la que no cal afegir precisions. Ara bé, la proposta de sobirania fiscal continguda en l’acord d’investidura signat per Esquerra Republicana i el PSC és un aspecte clau del pacte. Però el contingut de l’acord és prou més ampli. De fet, els compromisos en matèria lingüística són tant urgents, rellevants i estratègics com els relatius al finançament. Tant que, fent analogia bíblica, podríem dir que els deu manaments de l’acord es resumeixen en dos: llengua i sobirania fiscal.
Llengua i sobirania fiscal són els dos basaments sobre els quals se suporten les polítiques públiques que poden fer possible la cohesió de la societat catalana i la renovació ampliada de la identitat de projecte de Catalunya. En l’actual context local i global, l’alternativa a aquest plantejament és molt clara: desigualats socials creixents, progressiva divisió interna en clau ètnica i satel·lització de l’economia, la cultura i la política catalana. D’acord amb l’afortunada metàfora d’en Gaziel, cal escollir entre ser astre o satèl·lit. Astre o satèl·lit, capital o província...
L’impuls de la llengua (pròpia i comuna) i la suficiència de recursos econòmics són imprescindibles per a fer front a tres emergències: la climàtica, la lingüística i la dels serveis públics. Tot això en un context marcat pel creixement global de l’extrema dreta i un inquietant desordre geopolític, amb epicentre al Pròxim Orient. No estem parlant de qüestions menors o estrictament tàctiques. Aquesta és la situació en què ens trobem quan ja es compleixen set anys des de la tardor del 2017. La reivindicació de l’èpica d’aquells dies pot servir per ignorar (o fer veure que s’ignoren) les noves situacions o per prendre un nou impuls que permeti afrontar els reptes d’avui.
De què depèn que s’avanci en clau sobiranista en matèria lingüística i de finançament? De les clàusules de garantia de l’acord. De les escrites i de les no escrites. Sobre les escrites no cal fer hermenèutica. L’acord és prou clar. Les no escrites són més rellevants, i tenen a veure amb la relació de forces entre els diferents actors polítics implicats. Simplificant, entre PSOE-PSC i Esquerra i Junts. En aquest escenari, Junts no és un actor polític previsible. Ni pel PSOE, ni per Esquerra. El PSOE de Sánchez lluita contra la dreta neofraguista i l’extrema dreta... però també contra el PSOE que representen Lambán o García-Page. Una lluita desigual. Per això necessita una esquerra a l’esquerra del PSOE i, encara més, del concurs dels sobiranistes catalans, bascos i gallecs.
És aquesta necessitat la que ha obert una “finestra d’oportunitat”. La crisi sistèmica del règim del 78 no s’ha alleugerit. Al contrari, el conflicte entre els poders d’estat, la radicalització nacionalista i autoritària de les dretes i el desprestigi imparable de la institució monàrquica dibuixen un quadre més aviat ombrívol, goyesc. L’alternativa només podria venir de l’articulació d’un front democràtic i plurinacional. Ara bé, cal veure si Sánchez i el seu equip estan disposats a jugar de veritat aquesta carta. Però imaginem que ho fan per necessitat o per convicció. De fet, és l’opció més probable, però a ningú se li escapa que es tracta d’una aposta d’una fragilitat evident. Per començar, no està clar que la inestabilitat del bloc de la investidura de Sánchez no acabi provocant un avançament electoral el pròxim any.
Però no ens esverem abans d'hora. Aquestes són algunes de les coordenades que permeten entendre els actuals vincles entre la política catalana i espanyola, factor clau del nou cicle polític. Per això mateix, el més elemental sentit comú diu que l’independentisme d’esquerres català hauria de centrar-se a avaluar els riscos i les possibilitats d’aquest nou escenari polític. En el cas de l’independentisme de dretes potser no és tan evident. No només pel factor distorsionant de la rivalitat obsessiva amb la qual es viu la relació amb Esquerra. També, perquè la distància programàtica entre les polítiques socials del PSOE de Sánchez i les de Junts és prou significativa.
El procés congressual que viu Esquerra Republicana és la gran oportunitat del sobiranisme d’esquerres per afrontar aquest debat i actualitzar l’estratègia d’emancipació social i nacional. Condició imprescindible per poder adequar el partit i els seus lideratges a les noves prioritats polítiques. Lamentablement, el “plantejament plebiscitari” proposat per la candidatura liderada per Oriol Junqueras està aconseguint que mediàticament tot sembli reduir-se a una qüestió de lluita descarnada de faccions per obtenir el control del partit. Confiem que, a partir del moment en què les candidatures ja estiguin formalitzades, el debat sobre el què i el com deixi de veure’s eclipsat pel debat del qui.