“La riqueza de Cataluña no es de los catalanes, es de todos”, ha dit García-Page, i no es pot descriure d’una manera més exacta la realitat. Des que la Corona de Castella va prendre el control de la hisenda catalana, al 1714, els catalans no tenim el control de la riquesa que produïm. Amb la conquesta militar, l’anul·lació de les institucions catalanes i la plena assimilació dels territoris de la Corona d’Aragó, Castella es va garantir no només el control polític i militar de l’estat-nació naixent anomenat Espanya, sinó també la viabilitat econòmica d’aquest estat a llarg termini. La riquesa dels catalans en forma d’impostos hi és per ser confiscada, fer viable el “proyecto compartido” i consolidar el domini castellà de l’estat. Punt. O algú es pensa que als Borbons Catalunya els interessava, no sé, perquè fa frontera amb França o perquè el clima és més benigne que a Castella?
Qualsevol persona mitjanament informada, començant per García-Page, sap que sense l’aportació neta catalana, Espanya hauria de fer canvis estructurals profunds en el seu estat del benestar. Per això el debat és tan sensible, i per això tant Artur Mas al 2012 com Pere Aragonès al 2023 van plantejar la reivindicació d’un concert econòmic per a Catalunya preveient ja d’entrada el manteniment d’una quota de solidaritat. Un concert pur i dur com el basc no és políticament viable, i per tant, si el que es pretén és guanyar posicions a través de la negociació, no hi ha més remei que acceptar d’entrada el greuge comparatiu: els bascos no paguen ni pagaran els ordinadors de les escoles extremenyes, ni els metges dels hospitals gallecs, ni les rebaixes fiscals als rics de Madrid, ni les putes del rei emèrit, però Catalunya, mentre formi part d’Espanya, sí.
Què cal esperar, doncs, de l’acord PSOE-PSC-ERC sobre el finançament? El salt seria històric si 1) la Generalitat –no un consorci amb l’estat– es converteix en l’única administració recaptadora de tots els impostos que paguem els catalans, és a dir si Catalunya té la clau de la caixa per primer cop des que la va perdre, al 1714; i 2) si la quota de solidaritat interterritorial es redueix a nivells homologables amb els països federals civilitzats i deixa de ser un espoli escandalós. Totes dues condicions estan recollides en el document acordat, i per tant haurien de ser la línia vermella dels negociadors catalans. De fet, té raó Artur Mas quan diu que les condicions per assolir-ho són millors que al 2012, quan ell va plantejar el pacte fiscal. Ara el govern espanyol depèn dels vots dels grups catalans al Congrés, i aleshores no era així.
A falta d’un pla millor a curt termini –és obvi que ni ERC ni Junts el tenen–, la qüestió del finançament ofereix una oportunitat concreta i tangible de fer un salt molt important en l’autogovern nacional i de millorar la vida dels catalans. És una causa justa, no cal ser independentista per compartir-la, i l’aritmètica parlamentària a Madrid és la més favorable de la història del peix al cove. És a dir, les condicions perquè García-Page deixi de tenir raó hi són. Seria d’agrair que l’oportunitat no s’espatllés ni per falta d’ambició del President de la Generalitat ni per la competició malaltissa entre ERC i Junts. Si ha de sortir malament, que almenys no ens hàgim d’avergonyir dels nostres.