Opinió

Junquerisme versus rovirisme

«Què és avui el junquerisme al marge del rovirisme? Estrictament, només l’aposta per un líder»

Enric Marín i Otto
20 d'octubre de 2024, 19:00

L’imaginari de la dinàmica junquerisme contra rovirisme és la base del marc mental que fins ara ha orientat les interpretacions del congrés d’Esquerra Republicana. Però el cert és que ni junquerisme ni rovirisme existeixen. El que, si de cas, ha existit des del 2011 és el junquerovirisme. I què ha estat el junquerovirisme? Doncs l’actualització de les concepcions ideològiques i polítiques que van prendre forma a Esquerra la darrera dècada del segle passat. Un enfocament d'allò que significava l’esquerra nacional que qui millor va saber explicar va ser en Carod-Rovira. Passada l’experiència dels dos tripartits d’esquerres i la sentència del Constitucional era evident que calia la renovació de lideratges i l’actualització de les polítiques. Això és el que en Joan Puigcercós va entendre perfectament. I la gestió que en aquell moment va fer del relleu fou modèlica.

El cicle marcat pel junquerovirisme ha estat el més brillant en la història d’Esquerra des dels anys 30 del segle passat. I un i altre, Junqueras i Rovira, han estat perfectament corresponsables dels èxits i dels fracassos, de les llums i de les ombres. Corresponsables fins aquest estiu, quan Oriol Junqueras va decidir plegar de president per preparar la seva candidatura per optar novament a la presidència del partit republicà. Així doncs, què és avui el junquerisme al marge del rovirisme? Estrictament, només l’aposta per un líder. 

El fet és que ara, com fa 13 anys, és molt evident que som davant un nou cicle polític. Que el conflicte entre els poders d’estat i el sobiranisme català ha entrat en una fase molt diferent de l’anterior. I que això torna a demanar la renovació de lideratges i l’actualització de les polítiques. Cal fer foc nou sacrificant tota una generació de líders i quadres? Evidentment no. De fet, la cosa no va de generacions. Ara bé, l’equip que vulgui liderar el partit republicà haurà de demostrar tres capacitats: la de fer una lectura correcta de les noves coordenades de la política catalana en el context global; la de saber actualitzar els objectius, l’estil i el discurs per millor adequar-se a la nova realitat; i actualitzar i enfortir també el model de partit. Lògicament, la darrera capacitat és incompatible amb la lògica caïnita de la polarització. Passat el congrés, caldrà cosir, integrar i sumar.

D’acord amb els valors i la cultura republicana, la veritable potestas es fonamenta en l’auctoritas. La potestas que no es legitima en l’auctoritas condueix al cesarisme. Ara mateix a Esquerra l’obtenció de la necessària auctoritas només l’obtindrà qui demostri estar en possessió de les capacitats a què m’he referit: lectura correcta de la situació, actualització d’objectius i capacitat d’integració. Cal confiar que en les setmanes que queden de campanya perdin protagonisme la interessada exposició de draps bruts perquè pugui emergir el debat polític i el contrast d’idees i propostes.

Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també soc professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. He fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Vaig ser secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme.

El més llegit