En la primera part d’aquest article assenyalava que les coordenades de la política catalana estan condicionades per “un context marcat, entre d’altres, per dos factors clau. Un de caràcter general i altre de caràcter domèstic. El de caràcter general el podem resumir en l’èxit de la batalla cultural plantejada per la nova extrema dreta global i el seu ascens aparentment imparable. La de caràcter domèstic té a veure amb la incapacitat de l’independentisme català de fer una lectura prou afinada de la situació social i política. Ara encara més que el 2017”.
Les darreres dues setmanes han estat generoses en esdeveniments que reforcen aquesta percepció de la situació. La presa de possessió del president Trump ha estat curosament escenificada amb evocacions imperials. Envoltat de la plutocràcia que l’aplaudeix, l’emperador s’ha fet un fart de signar decrets que subratllen el perfil autocràtic del seu estil de govern. Imperium. No saber veure en aquests moments el canvi de paradigma què significa la nova centralitat de l’extrema dreta global i local només pot denotar miopia política extrema o greu fragilitat de les conviccions democràtiques.
En l’escenari local, la irrupció d’una extrema dreta catalanista afegeix un matís particular a aquest canvi de paradigma. Bàsicament perquè la societat catalana té millors anticossos per combatre la infecció de l’extrema dreta espanyolista que per neutralitzar l’extrema dreta catalanista. Facilitar l’accés de Sílvia Orriols a la notorietat pública va ser un error colossal. Un error que cap moció de confiança ja no podrà corregir. És possible que els cordons sanitaris no sempre siguin útils per aturar les noves formes de l’extrema dreta... Potser no, però facilitar la seva normalització institucional segur que li permet agafar l’envol definitiu.
La normalització de l’extrema dreta xenòfoba i catalanista és molt més preocupant que l’existència crònica d’una extrema dreta espanyolista sense cap possibilitat d’esdevenir central o determinant en la política catalana. La millor vacuna seria l’articulació d’un front democràtic, catalanista i sobiranista. Per això és tan preocupant la desorientació d’un l’independentisme català que, en diferent grau i de diferent manera, encara sembla moure’s en les coordenades del cicle polític anterior.
Les dues darreres setmanes hem tingut dues expressions d’aquesta desorientació: la trobada a Brussel·les entre Puigdemont i Junqueras i les votacions a Madrid de Junts. Pel que fa a la trobada dels dos líders independentistes, el canvi de context i per l’històric acumulat, el seu simbolisme en aquests moments genera indiferència en el millor dels casos. En el nou cicle polític la retòrica de la unitat independentista buida de contingut ha esdevingut definitivament contraproduent.
Més greu és l’error colossal de Junts votant a Madrid al costat de Vox i PP. I no una votació de tràmit. La votació de més contingut social dels darrers mesos. El grau de miopia política demostrat és insòlit. Tot intent de justificació acaba sent més patètic que el m mateix error. Arribats a aquest punt, ja es pot fer balanç dels darrers d’acció política del puigdemontisme: bàsicament, ha aconseguit debilitar
ERC i la CUP i, indirectament, ha reforçat Sílvia Orriols sense conquerir la centralitat des del centredreta. Resultat: la credibilitat de l’independentisme globalment considerat és molt inferior a la de fa quatre o cinc anys.
La suma de l’emergència de l’extrema dreta local i global i la desorientació de l’independentisme faciliten que, amb totes les seves limitacions, el PSC hagi esdevingut el valor refugi de la política catalana. El problema és que els reptes als quals s’enfronta la societat catalana demanarien més convicció sobiranista i més coherència progressista dels que és capaç d’oferir el PSC. Per això és tan preocupant l’autisme polític en què sembla haver-se instal·lat Esquerra.