Al voltant d’un 60% dels israelians desitjarien unes eleccions anticipades. Un xifra que es va ampliar amb la breu guerra amb l’Iran, però una xifra que ve de lluny: des de la reelecció de Benjamin Netanyahu el desembre de 2022, les protestes contra la seva coalició ultraconservadora i ultranacionalista van anar en augment; després va ser per la mala gestió de la seguretat nacional a l’atac sorpresa de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i d’allí a la guerra sense treva ni perdó a Gaza.
Entre aquests partidaris d’avançar els comicis també hi ha una part dels socis de l’executiu de Benjamin Netanyahu (i dels seus votants): els partits religiosos ortodoxos que es mostren en contra que “la Guerra Definitiva” del primer ministre porti als seus joves haredim a lluitar com el conjunt de joves militaritzats del país.
Així, aquest dilluns passat, el partit religiós-ortodox Judaisme Unit de la Torà (UTJ) va abandonar el govern i la coalició del primer ministre com a part d'una lluita contínua contra el reclutament d'estudiants de les ieixivàs, que són els centres d'estudi de la Torà i del Talmud en el judaisme ortodox.
Fins ara, Netanyahu els tenia agafats amb el relat d’una guerra final, una guerra per acabar amb el temor del poble d’Israel, una guerra que fos el punt final d’altres guerres, una guerra que acabi amb Hamàs, que transformi Gaza totalment, que elimini l’ombra de l’amenaça nuclear del veí règim dels aiatol·làs… i que els permeti recuperar els ostatges que encara reté Hamàs. Una guerra perquè el poble d’Israel pugui viure definitivament en pau i llibertat. Però és complicat defensar això i alhora defensar que centenars i centenars de joves haredim no vagin a combatre com la resta de compatriotes.
Els ultraortodoxos representen aproximadament el 13,5% de la població, o 1,28 milions de persones (i creixent!) i els representen directament dues formacions polítiques, a banda dels que pertanyen a altres partits. Tanmateix, amb només set escons, l'UTJ no és prou gran per enderrocar el govern, que sense ells es queda amb 61 dels 120 necessaris per a la majoria a la Knesset. Si el Shas, l’altre partit ultraortodox (de sefardites), també acabés abandonant l’executiu, aleshores sí la coalició perdria la majoria.
El primer ministre està intentant evitar noves i recurrents dificultats al seu Consell de Ministres i està reunint-se amb els seus aliats ultranacionalistes per dissipar les amenaces sobre les negociacions de l'alto el foc i l'intercanvi d'ostatges a Gaza.
Netanyahu espera que el ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, no retiri el seu partit ultranacionalista de l’executiu si se signa un altre acord d'alto el foc amb l’alliberament d'ostatges. Ben Gvir s’ha mostrat obertament en contra de signar qualsevol mena de pacte amb Hamàs.
Ens cal veure fins quan Netanyahu aconseguirà retenir la seva aliança i fins on i quan arriba la seva “Guerra Definitiva”; cosa que depèn d’ell, dels seus socis, dels seus enemics i de la voluntat arbitrària de Donald Trump.
El líder del Likud ja fa temps que va superar a David Ben Gurion com al primer ministre més longeu al càrrec, caminant vers els 18 anys governant Israel. Però vol seguir al càrrec i per res del món desitja unes eleccions que li poden suposar una més que probable derrota electoral (si ens cenyim als resultats continuats dels múltiples sondejos) i un consegüent inici del seu final polític.