França, moment Enrique Fuentes Quintana. L’any 1977 l’economia espanyola patia la doble pressió de la inflació i el deute enmig d’una transició política inestable i incerta. El ministre Fuentes Quintana, responsable d’economia del govern de la UCD, va aparèixer en hora punta a l’únic canal de televisió i en una intervenció memorable va exposar a la ciutadania la gravetat del moment i la necessitat d’un gir radical i difícil. L’ajust de la despesa pública i la contenció salarial que van seguir aquell discurs, els coneguts Pactes de la Moncloa, van posar les bases de la recuperació econòmica i la consolidació de l’estat del benestar durant els anys vuitanta. Un èxit.
Ahir va ser el primer ministre francès, François Bayrou, qui es va adreçar als francesos per presentar el pressupost de 2026. Ho va fer explicant amb tota la cruesa que França afronta el seu “moment de la veritat” i necessita un canvi de rumb. Els primers minuts del seu discurs van ser contundents: "Fa cinquanta anys que França no presenta un pressupost equilibrat". "El dèficit no existeix, el dèficit és deute". "Si ens endeutem per pagar les despeses habituals i no per invertir en el futur, el deute és una maledicció". "Aviat dedicarem més diners a pagar interessos dels que dediquem a l'ensenyament".
Durant la pandèmia, quan tota la Unió Europea es va abocar a la despesa pública per compensar els efectes del confinament, les esquerres europees retreien a la dreta que s’apuntés al keynesianisme. S’equivocaven. Keynes va inventar l’estímul públic a la demanda a través de l’endeutament pensant, precisament, en moments extrems i extraordinaris com la crisi de la Covid. Compensar amb despesa pública la falta de despesa privada, excepcionalment i de forma provisional. Des dels anys setanta els governs europeus han transformat aquella eina temporal en un recurs permanent que ha portat l’economia a nivells de deute difícilment assumibles. Som al cap del camí.
El missatge d’ahir anava més enllà de frenar la despesa i el deute públic. Congelar pensions i salaris públics no serà suficient. El projecte de Bayrou és un projecte doble, aturada al deute i empenta a la producció. Les paraules del primer ministre ho tornen a explicar amb claredat: "El treball i la competitivitat de les nostres empreses són l'únic camí pel nostre progrés". “Per distribuir cal haver produït”. “Cal recuperar el valor del treball”. El govern francès proposa suprimir dos dies festius com a recurs per millorar la productivitat, però també com un senyal d’alarma. Caldrà treballar més i millor per remuntar una economia i una societat amenaçades de decadència.
El moment és enverinat, a França i arreu. Les tensions geopolítiques fan el ple. Els Estats Units pressionen amb nous aranzels mentre la tensió bèl·lica creix, d’Ucraïna a l’Orient Mitjà. Reduir despesa pública i fer créixer la despesa militar no serà plat de bon gust per a molts ciutadans. Tothom tindrà motius per al greuge, dels pensionistes als funcionaris. També els ciutadans més rics, a qui ja s’ha anunciat que es demanarà un esforç suplementari amb més impostos. Hi haurà soroll.
França viu un context polític difícil. Govern en minoria, polarització social i l'extrema dreta amb possibilitats reals d’arribar a la presidència de la República. Hi haurà soroll i el moment és complex, però si l’Espanya de 1977 va fer els Pactes de la Moncloa en plena transició a la democràcia res no és impossible. La necessitat obliga a la virtut, a París i més enllà. Europa, el moment de la veritat.