A finals de gener, quan ja era evident l’orientació desfermada i delirant del programa del segon mandat de Trump, David Brooks va publicar un article titulat Com fracassarà Trump. L’article tenia la virtut de posar al descobert els orígens històrics i intel·lectuals de l’imaginari trumpista. De fet, Trump apareix com el catalitzador d’un procés històric de llarga durada. El trumpisme esdevé el punt de trobada d’elements ben vius als Estats Units del segle XIX: el populisme autoritari, la doctrina del Destí Manifest (segons la qual, Déu va encarregar als Estats Units la missió d’expandir-se per tot Amèrica), l’obsessió aranzelària o el culte a la riquesa a qualsevol preu o el menyspreu individualista pel feble.
A Trump li agrada identificar-se amb l’esperit del far west. La conquesta de l’oest que mitifica l’extensió dura i genocida del capitalisme americà de la costa est a la costa oest. Cal ser-ne plenament conscients d’aquest fet per no cometre greus errors d’apreciació a l’hora d’entendre la naturalesa profunda de la nova extrema dreta. Ara fa un segle, l’ètica i l’estètica del feixisme, el nazisme o el franquisme remetien a imaginaris autoritaris de matriu europea. Ara no. La cosmovisió de la nova extrema dreta té denominació d’origen inequívocament nord-americana. La comprensible fascinació que alguns dels seus teòrics i publicistes puguin sentir per rituals del feixisme clàssic (mans alçades...) no contradiu en cap cas la matriu nord-americana de la nova extrema dreta global.
Entre el feixisme de fa un segle i l’extrema dreta actual hi ha punts en comú molt clars: la seva vinculació amb el gran capital; la identificació clara d’un l’enemic-amenaça intern i extern; les estratègies de polarització política i social; la simplificació màxima dels missatges emmarcats en estratègies comunicatives molt sofisticades i perfectament orquestrades... La diferència està en aspectes com quina identificació de l’enemic, el paper de l’imaginari individualista, la concepció capitalista, el menyspreu pel sector públic o l’aprofitament de l’ecosistema comunicatiu.
No es tracta de fer un relat exhaustiu d’aquestes diferències. N'apuntem només algunes. Pel que fa a l’enemic local i global ara ja és l’immigrant. Sempre i arreu, però particularment, si és musulmà. La nova dreta és cristiana... o, més precisament, judeocristiana. Sobre el paper de l'extrema dreta israeliana en la construcció del relat de l’extrema dreta americana és molt il·lustrativa la intervenció del professor Jeffrey Sachs al Parlament Europeu el passat 19 de febrer.
Com en el cas de la redefinició de l’enemic local i global, la redefinició de l’imaginari individualista i el model capitalista també és el resultat d’un llarg recorregut històric. Per no fer llargues les referències, ens podem remetre al cop d’estat pinochetista i l’aplicació experimental i sistemàtica de les propostes socials i econòmiques de l’escola de Chicago. Mig segle després, la motoserra de l’histriònic Miley és el símbol coherent de la culminació d’aquell projecte polític. Finalment, l’evolució de les estratègies comunicatives també ha mutat. La implosió d’Internet i les noves formes de cultura digital dels anys 90 del segle passat va coincidir amb els triomfs de les tesis dites neoliberals impulsades la dècada anterior per Reagan o Thatcher. Abraçant un programa de privatitzacions i desregulacions, la socialdemocràcia va propiciar el perfecte brou de cultiu per a la consolidació d’una oligarquia global comunicativa i tecno-financera que és la negació del mercat de lliure competència que havia imaginat Adam Smith.
El fet és que els algoritmes controlats per aquest poder oligopòlic global no estan pensats per afavorir la democràcia. Treballen sistemàticament per enfortir la plutocràcia política, econòmica i cultural. I ho fan amb un estil comunicatiu diferent del del feixisme de fa un segle. Ara es tracta de desinformar de forma divertida. Deformar la realitat, banalitzar fets i situacions i ridiculitzar i caricaturitzar l’imaginari democràtic i progressista. I per aconseguir l'hegemonia han escollit com a preferent (però no exclusiu) un públic objectiu molt clar: els joves.
La ridiculització de l’imaginari progressista (focalitzada en el feminisme, però d’espectre molt més ampli) s’aconsegueix, en part, exportant conceptes i debats que perden part del seu sentit genuí fora del seu context original. Ara, per exemple, ens sentim permanentment convidats a definir-nos a favor o en contra d'allò “woke”... En qualsevol cas, res no és improvisat. El feminisme és viscut com una amenaça per la seva capacitat de transformació social profunda i d’alteració de la “microfísica del poder”. I el feminisme cau en una trampa curosament posada quan es fractura internament amb debats ultra ideològics que l’aparten de les dinàmiques de les conquestes democràtiques de masses.
Com combatre l’actual extrema dreta local i global? Per començar, evitant el terreny de joc que ens proposa. L’extrema dreta es troba molt còmoda en un terreny en què l’anomenada guerra cultural eclipsa les veritables raons del malestar social. Com si es tractés d’un partit de futbol, en la lluita contra l’extrema dreta la gestió de l’espai i del temps és crítica. Cal agafar el control del mig camp i marcar el ritme del partit. Com? Sabent combinar, com a mínim, set lògiques:
- Retornant a la política la rellevància del debat de les desigualtats socials (locals i globals), les seves causes reals i les seves correccions.
- Retornant a la política la rellevància del debat de les llibertats i les garanties democràtiques. I el prestigi dels poders públics democràtics com els seus garants.
- Prioritzant les estratègies informatives i contra informatives. Com deia Gramsci, la veritat és revolucionària. No es podrà construir cap hegemonia democràtica i progressista sense un esforç de coneixement i claredat informativa sistemàtic i ben pensat.
- Reforçant el concepte de democràcia local i els mitjans de comunicació de proximitat. Els espais de mediació comunicativa d’àmbit local cada cop seran més estratègics. Aquí també cal una estratègia europea més decidida.
- Actualitzant els mecanismes de regulació democràtica de la comunicació (molt desbordats per l’accelerada mutació tecnològica).
- Afavorint l’establiment de fronts democràtics d’ampli espectre sempre calgui o sigui possible. Flirtejar activament o passivament amb l’extrema dreta sempre beneficia les polítiques autoritàries.
- En el cas específic català, relligant amb més força la catalanitat, la democràcia i el progrés socials compartit. Cal situar en primer pla els consensos de les lluites compartides, els consensos del 70 o 80% de les catalanes i els catalans.
Amb aquests punts tanco de moment la reflexió sobre l’emergència democràtica que estem vivint. Només afegiré que, si no sabem afrontar-la, cap de les altres emergències (climàtica, lingüística, d’habitatge...) podrà ser encarada amb raonables garanties d’èxit. Tot està lligat, certament, però avui la batalla pel coneixement i la informació és al centre de tot.