Mentre el Consell de la República i l’Assemblea Nacional Catalana s’esforcen a liquidar el poc que queda de l’imaginari engrescador de la tardor del 2017, les extremes dretes europees es reuneixen a Madrid acollides per un exultant Abascal en un clima d’eufòria perfectament justificada: l’extrema dreta ja no es conforma a governar o esdevenir alternativa de govern a bona part d’Europa. Ara se sent acompanyada i acomboiada per un Trump que ha tornat al poder encara més desacomplexat, tot proclamant-se mainstream de la política atlàntica.
L’espectacle patètic que inexplicablement s’entesten a oferir personatges com Comín, Llach o Costa mostra una desconnexió total amb el món real que contrasta molt vivament amb la força de les urgències que marquen com ferro roent l’agenda política d’aquest 2025. En els darrers temps ens hem acostumat a referir-nos a, entre d’altres, l’emergència climàtica, l’emergència lingüística o l’emergència habitacional o residencial. Totes elles són ben reals... i totes elles estan estretament vinculades pel fil conductor que les connecta i engloba: l’emergència democràtica.
Ara fa 8 anys, quan va emergir amb força la figura de Trump. Molts comentaristes el van presentar com un actor polític antisistema o antiestablishment. Quina ingenuïtat! Trump sap que li interessa presentar-se com antisistema. Forma part del relat populista. Però ell no és aliè al sistema de cap de les maneres. En realitat, ell representa, si de cas, la cara més fosca i sinistra del sistema. És, en definitiva, un membre de la mateixa plutocràcia que ha provocat totes les desigualtats i tots els desequilibris locals i globals que ara diu poder esmenar amb receptes màgiques que encara els agreujaran molt més.
En el cas català, la paradoxa és que l’independentisme va esdevenir mainstream de la política nacional com a resposta democràtica a les insuficiències culturals, polítiques i econòmiques del règim del 78. Ara que el que tenim al davant ja és una emergència democràtica amb lletres majúscules l’independentisme sembla desaparegut en combat penosament entretingut en absurdes lluites personalistes i/o caïnites. Però el problema no és només de l’independentisme. Les esquerres en general tampoc sembla que acabin d’entendre adequadament la situació.
De fet, com en aquestes mateixes pàgines apuntava encertadament Miquel Puig, sorprèn l’aparent inferioritat intel·lectual de les esquerres. I no és un problema només de comunicació. O si, si relacionem la comunicació amb la noció d’hegemonia de Gramsci. Fent-ho d’aquesta manera es pot entendre la relació entre saber fer el diagnòstic de la situació, l’estratègia comunicativa, el relat i estratègia política. Esquemàticament expressat, les esquerres no han fet un diagnòstic acurat de la situació, no han treballat les estratègies comunicatives, tenen uns relats desfasats o minoritaris i unes estratègies polítiques clarament improvisades.
Hi ha, doncs, un debat necessari i urgent. I a Catalunya és a l’esquerra democràtica i sobiranista a qui correspondria liderar-lo. Lamentablement, no sembla que hagi estat aquesta una prioritat.