El primer lliurament d’aquest article concloïa amb l’afirmació que, davant la poderosa irrupció de l’extrema dreta, “les esquerres no han fet un diagnòstic acurat de la situació, no han treballat les estratègies comunicatives, tenen uns relats desfasats o minoritaris i unes estratègies polítiques clarament improvisades...” De fet, l’hegemonia intel·lectual de la nova extrema dreta global es manifesta d’una manera molt clara en la seva capacitat para imposar els marcs mentals i l’agenda política i mediàtica. De diferent manera, ni les dretes de tradició democràtica, ni les esquerres han demostrat fins ara capacitat per trencar l’enganxosa teranyina conceptual amb què hàbilment sap crear i difondre el seu imaginari l’extrema dreta.
Ara com ara hi ha una lluita molt desigual. Potser perquè les esquerres no han acabat d’entendre la naturalesa d’aquesta extrema dreta i les seves paradoxes, fortaleses i debilitats. En qualsevol cas, aquesta no és una història que comencés abans-d'ahir, precisament. De fet, l’ofensiva ideològica de la dreta global ja va començar a prendre la iniciativa política en la dècada dels 80 del segle passat. Amb l’ensorrament del bloc soviètic i la irrupció de la Internet, la mundialització del capitalisme liderada per una nova oligarquia tecno-financera va agafar velocitat de creuer. Des d’aquell moment, el paper de les esquerres semblava limitar-se a moderar els efectes negatius del desplegament dels programes econòmics i polítics d’una emergent plutocràcia.
Avui, ja tenim prou perspectiva per saber que els resultats han estat molt negatius en termes de progrés democràtic i social. La globalització asimètrica impulsada per aquesta oligarquia tecno-financera cada cop més desacomplexada ha comportat un augment de les desigualtats a partir d'un creixement molt més gran de les rendes del capital que les del treball. Desigualtats creixents en termes nacionals i en termes mundials. Complementàriament, s’han accelerat els efectes del canvi climàtic, avançant totes les previsions negatives fetes pels científics. I, lògicament, el creixement de les desigualtats i els efectes de l’emergència climàtica estimulen les migracions massives del sud desenvolupat al nord... Ja fa anys el Premi Nobel Joseph Sitglitz denunciava el malestar de la globalització. Més recentment, Nancy Fraser s’ha referit a aquesta evolució capitalista com a “capitalisme caníbal”...
Com molt bé assenyala David Brooks en l'article d'opinió al New York TimesCan We Please Stop Calling These People Populists?, la plutocràcia que envolta Trump és elit oligàrquica. Ara, com fa un segle, darrere l’extrema dreta hi ha el gran capital. Hi ha altres dos punts en comú: el control i domini de les noves narratives comunicatives i la proposta atractiva de solucions senzilles (però catastròfiques) a problemes complexos. Com ja he apuntat, problemes creats en bona part per l’aplicació total o parcial dels seus programes econòmics i socials.
Però també hi ha diferències. Sense saber identificar les similituds i les diferències de l’extrema dreta actual i la de fa un segle es corre el risc de combatre-la aplicant mètodes i estratègies desfasades o, fins i tot, contraproduents. No hi ha cap fórmula màgica per combatre la nova extrema dreta, certament. En el tercer lliurament d’aquesta reflexió intentaré apuntar algunes idees d’aplicació general i local.
PS. En el moment de tancar aquest article, els sondejos a peu d'urna de les televisions públiques situen el partit conservador, liderat per Merz, com a guanyador amb un 29% dels vots i l'AfD com a segona força amb un 19%. Més enllà del fracàs sense pal·liatius de la socialdemocràcia, caldrà estar molt atents a quines fórmules i quins programes de govern s’obren pas en la locomotora econòmica europea.