Amb una altíssima participació, la militància d’Esquerra ha decidit que cal anar a una segona volta. En contra del que hiperbòlicament fa afirmar dissabte Elisenda Alamany, la distància entre les candidatures liderades per Oriol Junqueras i Xavier Godàs no ha estat “abismal”. En tot cas, la caiguda a l’abisme d’Esquerra es produirà si ningú no és capaç de fer una lectura correcta dels resultats.
En primer lloc, el congrés semblava haver-se plantejat com un plebiscit sobre la figura de qui ha estat president del partit els darrers 13 anys. Si la lectura fos aquesta, Oriol Junqueras no ha guanyat el plebiscit. Encara menys després que la darrera enquesta del CEO reflectís una erosió molt severa de la seva potencial projecció electoral. Però, en realitat, el congrés del partit republicà no va d’elegir un candidat electoral.
De què va, doncs? Fonamentalment, de resoldre tres qüestions estretament relacionades: quina estratègia i quines polítiques, quins lideratges orgànics i electorals i quin model de partit. Quina estratègia independentista, però també quina estratègia democràtica i progressista. Quins lideratges orgànics, assumint que els cartells electorals es decideixen en un altre àmbit i amb una altra lògica. I quin model de partit per potenciar la seva capil·laritat social i la seva capacitat transformadora.
Fent un símil futbolístic, i fracassada la lògica del plebiscit personal, el partit torna a començar. Les coordenades i les relacions de forces es redibuixen, es reconfiguren. Cal tenir present que, tant en la votació de dissabte, com en la del referèndum per decidir el pacte d’investidura, la militància d’Esquerra ha demostrat una maduresa, una independència de criteri i un compromís extraordinaris. Ni Junqueras, ni Godàs faran bé pensant que el gruix de la militància és captiva de ningú. Caldrà debatre, explicar-se clar i convèncer. Ni més ni menys.
El context que emmarca els debats que Esquerra necessita fer és molt exigent. El deteriorament de la política espanyola coincideix amb l’emergència de les extremes dretes i la cronificació de les desigualtats socials. Un còctel explosiu en què l’angoixa per les creixents dificultats per un accés digne a l’habitatge ha esdevingut la primera preocupació de les catalanes i els catalans. No som al 2017. Cal prendre’s seriosament l’afirmació que som en un nou cicle polític.
La singularitat política del partit degà de la política catalana rau en la síntesi de progressisme, sobiranisme, voluntat de govern i capacitat transformadora. Aquest és el seu ADN. Per això mateix, difícilment guanyarà el 30è congrés d’Esquerra qui no sàpiga mostrar alhora credibilitat independentista i credibilitat d’esquerres. I no només retòrica. Sobretot credibilitat política i capacitat de lideratge social. Si qui guanya sap fer això, també sabrà ser generós i inclusiu.