Una part del feminisme i la dreta política en bloc han començat una croada contra el vel islàmic que, en les seves variants, cada vegada és més fàcil de veure a Catalunya. La generalització entorn els diferents tipus de mocadors que les dones musulmanes duen al cap ha estat objecte de manipulació política: no sabem si es tracta d'una excusa per amagar la xenofòbia envers l'altre, el diferent, o si certament és la manifestació d'una sincera indignació envers un símbol de discriminació femenina en aquella cultura.

És evident que no és el mateix el vel que emmarca la cara ensenyant part dels cabells o amagant-lo completament, que aquell altre que cobreix bona part del seu cos i la boca i ja no diguem d'aquell altre que fa esdevenir la dona un fantasma negre i silent que amb dificultat pot veure el seu entorn. Però a tots ells em vull referir aquí.

Darrerament algunes dones tocades amb la peça en la seva primera versió han estat entrevistades a mitjans de comunicació amb l'excusa de ser del grup i tenir una formació acadèmica (canvia això alguna cosa del discurs? No, com es veurà), perquè les preguntes eren totes sobre la polèmica peça de roba. He sentit una d'elles dir que el burka és un tret d'identitat cultural, no religiosa, lliurement adoptat en llocs com l'Afganistan per dones que així se senten més còmodes.

Aquesta llibertat sempre és qüestionada quan és de l'altre (jo per exemple, crec que una gran part de les persones que opten per l'eutanàsia o l'avortament ho fan justament perquè no són lliures d'escollir, que ho fan pressionades per unes circumstàncies que fan difícil o dolorosa l'alternativa de la vida): una dona a l'Afganistan, és realment lliure d’escollir no engabiar-se en vida? Ho són a casa nostra totes aquelles a les quals si aquí prohibíssim el vel potser no sortirien mai de casa? Per cert, quantes potser ja ni surten?

Semblaria que pel fet que una dona dugui el vel sigui l'experta en aquest tema, però veient com han cremat les seves paraules a les xarxes socials, em sembla més aviat que no hi pot haver més cinisme. I és cert també que s'han manifestat en el mateix sentit algunes feministes amb una barra immensa dient que les dones que porten vel ho fan per elecció personal, com potser si les entrevistessin pel carrer també dirien quelcom semblant moltes altres usuàries del tocat de marres.

Però sabem del cert que no es tracta d'una moda més o menys consensuada, ni de les simples ganes de no significar-se en un grup. Que quan es veu en una platja un home en banyador i una dona que arrossega per l'aigua una roba que mullada es fa immensament pesant hi ha quelcom de segregador, servil i inadmissible que s'evidencia, i que ens transporta a un passat a on no volem tornar. Després vestirem de seguretat la proposta de prohibició de dur-lo. Però tothom sabrà la veritable raó de voler-lo eliminar.