El passat mes d’abril, la direcció de RTVE —amb la presència activa del conegut periodista Miquel Calçada, conseller de la casa— va presentar a Sant Cugat del Vallès el projecte del nou canal generalista de televisió. Es digué que s’inauguraria l’11 de setembre d’enguany i que, després d’uns mesos de prova en emissió bilingüe, emetria íntegrament en català. La finalitat, segons s’exposà, és contribuir, des d’un ens públic estatal, a la recuperació de l’ús social del català, en obert retrocés, com és notori. Cal destacar que el flamant canal, encara amb el nom pendent d’assignar, no substituiria La2, ni desactivaria les desconnexions avui vigents en els altres canals de TVE, sinó que seria nou de trinca i ocuparia una freqüència ara buida.
Que s’ampliï l’oferta de mitjans audiovisuals en català sembla una bona notícia en el camí d’afavorir el coneixement, el prestigi i l’estima de la llengua i contribuir al fet que el seu ús sigui general i majoritari entre la població que viu a Catalunya. Es tractaria, així, de donar un cop de mà en pro que la llengua catalana arribés a ser l’eina de comunicació habitual i normal entre la població i entre els mitjans de difusió i els seus receptors. En definitiva, que adquirís el seu autèntic sentit el terme pròpia, que és el qualificatiu legal, sempre menystingut, assignat a la llengua catalana pels articles 6.1 de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya i 4.1 de l’Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Ensems, que això —la normalitat mai reeixida— marquès el final de les renúncies forçades i de les interferències judicials, com també, per innecessàries, de les actituds heroiques en defensa dels drets lingüístics individuals i col·lectius.
Els més suspicaços —de motius, en tenen a bastament!— pot ser que dubtin de l’objectiu final perseguit per RTVE. Pensaran que allò que, en realitat, es pretén fer, en la línia preconitzada a tota hora des de la plaça de Sant Jaume, és descatalanitzar el país amb la llengua catalana com a instrument en aparença innocu i neutral. El temps ho dirà, encara que aquests missatges despolititzadors, si s’arriben a produir, acostumen a ser subtils i es detecten a llarg termini. Tanmateix, de moment, cal emfatitzar, entenem, el caràcter benigne del projecte en termes estrictament lingüístics. Després podran venir, si és necessari que vinguin, les objeccions relatives a la qualitat del producte, a la selecció dels continguts, a l’interès que despertin i, per descomptat, al biaix ideològic dels programes informatius.
Però allò que del nou canal és obertament criticable sense esperar més temps és l’oblit —recurrent oblit!— del fet que el país cultural no està conformat només pel Principat, sinó també pel País Valencià i les Illes Balears, que comparteixen la mateixa oficialitat lingüística en els seus territoris. En efecte, quan Junts i el PSOE es posaren a negociar prescindiren d’aquesta consideració central i —oh, manes!— es limitaren a contemplar el seu redol, el seu espai d’afecció proper. Des de la perspectiva del gran principi que els promotors diuen que inspira el nou canal —el foment de la llengua catalana—, l’oblit, que sempre és una mala excusa, no té raó de ser. De la part de Junts, perquè era el moment de demostrar, lluny de la mera retòrica, que creuen de debò en un país, culturalment i lingüísticament, gran i únic. La forma de demostrar-ho consistia aleshores, de bon principi i no a misses dites, a exigir que la recepció del canal s’estengués a totes les terres de parla catalana. De la part de l’Estat, la marginació d’un nombre sensible de parlants i territoris desdiu radicalment el seu manifestat propòsit de voler implicar-se a reparar una situació de greuge i minorització lingüística.
Per entendre l’abast i el significat de la desmemòria convé que se sàpiga que a Mallorca vivim en una situació d’obert procés de substitució lingüística fruit d’un model econòmic expansionista i depredador. Amb el turisme i la construcció, en ambdós casos sense límits, com a úniques fites, es promou, des de fa dècades, l’entrada massiva de mà d’obra forana, que esdevé un evident element castellanitzador perquè el sistema educatiu és incapaç d’assimilar-lo —precisament pel seu caràcter massiu— i la classe política contempla amb absoluta indiferència. A partir d’aquesta lamentable realitat, els illencs que no es conformen amb la seva dissort comproven que s’ha desaprofitat una valuosa oportunitat per introduir en les seves vides un factor lingüístic positiu, com hauria estat la recepció d’un novell canal de televisió en català.
Que es digui que aquesta omissió podrà esmenar-se en el futur no és cap consol. En primer lloc, perquè allò del ja ho veurem comporta un inherent factor d’incertitud i no és garantia de res. En segon lloc, perquè l’escassesa de mitjans de difusió en català i la situació crítica de la llengua —a les Illes Balears, però també al Principat— fan que qualsevol espera es faci massa llarga. Al respecte i per acabar, pot ser que sigui rellevant i útil fer palès que l’Estatut d'Autonomia de Catalunya dedica fins a tres articles (6.4, 12 i 50.3), del tot marginats de la quotidianitat política, a establir obligacions relatives a la promoció de la comunicació i la cooperació amb els territoris que comparteixen patrimoni lingüístic amb Catalunya (6.4 i 12), així com a l’extensió del foment del català al conjunt de l’Estat (50.3). De manera que repassar les preceptives de l’Estatut d'Autonomia de Catalunya i tenir-les en compte hauria solucionat, sense més ni pus, el dilema.