Exili, presons, repressió, policies infiltrats, delators, discursos del rei fora de lloc, divisió del catalanisme, i dins de l'independentisme. Han passat cent anys del Complot de Garraf: l'intent frustrat d'atemptar contra Alfons XIII, i avui que també fa un any de la llei d'amnistia pels fets de l'1 d'octubre, hi ha una part d'aquell vocabulari que té ressonàncies de present.
L'esperit insurreccional de l'època, pels volts de la Primera Guerra Mundial, es va empeltar del catalanisme polític, i, per primer cop, com escrivia Joan Crexell, al llibre sobre el complot de Garraf que ha reeditat l'editorial Dalmau, coincidint amb el centenari dels fets, "s'intentava una acció armada d'envergadura".
Les paraules del rei el 19 de maig del 1924 dient que la "unión de los pueblos de España fue fruto del amor" i que l'actuació de Felip V va ser "necessària, i no injusta, per Catalunya" havien encès els ànims.
Uns xicots que actuaven pel seu compte, al marge de les organitzacions polítiques, que buscaven fer una acció espectacular sota la dictadura de Primo de Rivera (Francesc Macià mirava d'aturar-los) i que ho van provar per dues vegades: una, tal dia com ahir de fa cent anys, a la plaça de Catalunya de Barcelona.
La bomba que anava camuflada en un ram de flors no es va arribar a llençar contra el cotxe d'Alfons XIII, envoltat de policies, i sense obrir la finestra. A més el primer encarregat de l'acció, un jove de vint anys, ni es va presentar perquè a casa seva li van treure del cap.
Bandera Negra, que era una organització d'Estat català, hi va tornar l'endemà al Garraf, amb la idea de fer volar el tren reial, on també anava el dictador. Va ser una proposta d'Enric Fontbernat i del Grup dels Set… Però, també va acabar sent fallit, perquè hi va haver una infiltració policial que va destapar els fets i van ser detinguts.
La resposta del règim, davant l'intent de regicidi va ser el d'una forta repressió contra el catalanisme. Van arrestar nombrosos membres d'Unió Catalanista, Estat Català i Acció Catalana. Tortures, vexacions i consell de guerra amb condemna. Quatre condemnats a pena de mort (que després va ser commutada per la cadena perpètua), i a 12 anys de presó en el cas d'altres, com Miquel Badia, amb una presó molt dura. Si no hagués arribat la República el 14 d'abril del 1931 s'hi haurien passat tota la condemna.
Han passat cent anys, el present no té res a veure amb aquella situació, però reviseu allà on som, aplicació de l'amnistia lenta, desigual i limitada, tal com diu Òmnium, i amb els jutges Llarena i Marchena que fan com si sentissin ploure. Diuen que tant els és el que acabi decidint el Constitucional, que és tant com dir que mantindran activa l'ordre de detenció del president Puigdemont.
I, enmig del centenari, els 50 anys de les tortures que va patir a Via Laietana, l'activista Blanca Serra, durant la transició de la dictadura franquista a la democràcia. La fiscalia de Barcelona ha tirat endavant la primera investigació de les tortures de la policia franquista. Però tot això no té res a veure, si fa cent anys, ni cinquanta, ni un. Tot i que el passat també ens expliqui el present.