El litigi per les pintures murals del Reial Monestir de Sixena, conservades al MNAC de Barcelona i considerades la Capella Sixtina del romànic català, entra en fase crítica després que el Tribunal Suprem hagi confirmat la seva devolució a Aragó, que s'hauria d'executar en els pròxims dies. El Govern de Salvador Illa no sembla disposat a recórrer davant el Constitucional i es disposa a acatar la sentència. Tot i els advertiments de conservadors i experts sobre l’extrema fragilitat de les obres, l'alt tribunal exigeix el trasllat al monestir aragonès, reobrint un conflicte patrimonial de fort component polític i amb greus implicacions per a la preservació del patrimoni artístic.

El doctor en Història de l'art i expert en art medieval, Alberto Velasco (Lleida, 1976), creu que aquesta decisió comporta un perill real de destrucció de les obres pel seu estat delicat alhora que considera que només una alerta dels jutges sobre la impossibilitat del trasllat podrien aturar aquesta actuació. Velasco va ser conservador del Museu de Lleida i en aquesta entrevista posa perspectiva a un conflicte per l'art sacre que comença amb la segregació de les 111 parròquies de la Franja del bisbat ponentí l'any 1995.

La sentència del Suprem sobre les pintures de Sixena la viu com una derrota?
És una derrota absoluta, tant per a les institucions com per al món acadèmic i científic. Aquesta decisió ignora completament les disciplines que haurien d’haver tingut un paper central en el debat: la museografia, la conservació i restauració, i la història de l’art. No se’n fa cap menció, i aquest silenci és, precisament, la gran derrota. Cal destacar, a més, que la propietat de les pintures ha estat sempre reconeguda. El que s’estava discutint era si aquestes podien o no ser traslladades al monestir de Sixena. I això és una qüestió tècnica, no jurídica ni de propietat. El problema és que la sentència del Suprem evita completament aquest debat.

“És una derrota absoluta perquè ignora la museografia, la conservació i la història de l’art, disciplines claus que no s’han tingut en compte”

Però això ja es va tractar en una primera resolució.
Sí, es refereixen a la sentència del 2016 que és, de fet, l’origen de tot aquest embolic. Aquella resolució té 86 pàgines, però només una es dedica a analitzar si les pintures poden anar al monestir. Una sola pàgina! Això demostra fins a quin punt es va tractar de manera superficial el que ara és el punt clau del conflicte.

Considera que això és simptomàtic d’una desconnexió més profunda?
Exacte. Estem davant d’un escàndol, perquè el que s’ha evidenciat és la desconnexió absoluta entre el poder judicial i les disciplines especialitzades que haurien d’haver orientat el veredicte. És una mostra clara de com es pot menystenir el coneixement tècnic i acadèmic en decisions d’altíssim impacte.

Un tema polititzat, en definitiva. 
Els historiadors de l’art hem fet el que hem pogut, però els jutges no ens fan cas. Aquí es veu una victòria de la política sobre l’art. Les reclamacions patrimonials de l’art són generades per moviments polítics, amb rerefons nacionalista. Totes les reclamacions patrimonials que es donen al món parteixen de pressupostos nacionalistes, i en aquest cas el conflicte entre Catalunya i Espanya ens ha acabat perjudicant.  

"Aquí es veu una victòria de la política sobre l’art"

I quin argument fan servir per no reclamar-les? 
Arguments peregrins. Hi ha peces que estan en la mateixa situació que les pintures de Sixena del MNAC. Al Museu de Saragossa, per exemple, es conserven pintures murals en dipòsit. Estan en la mateixa situació que les de Barcelona. I aquestes no les reclamen. Per què? Hi ha dos casos que sempre surten als mitjans de comunicació i dels quals tothom sembla estar d’acord: el de la Dama d’Elx i el Guernica de Picasso. Sempre plana aquesta ombra de reclamació: Elx reclama la Dama d’Elx, que és al Museu Arqueològic Nacional de Madrid, i el País Basc reclama el Guernica, que és al Museu Reina Sofia, també a Madrid.

Per tant, estem parlant de dues peces ubicades en dos museus importantíssims de la capital d'Espanya. Quan apareixen aquestes reclamacions, el Ministeri de Cultura corre a dir que aquestes peces no poden viatjar ni a Elx ni a Guernica per raons de conservació. I estem parlant de peces que estan millor conservades que les pintures murals de Sixena. Aleshores, per què la Dama d’Elx i el Guernica no poden moure’s, però les pintures de Sixena sí que poden viatjar? El problema no és tècnic, és polític. Si les pintures de Sixena estiguessin a un museu de Saragossa o de Madrid, ningú en diria res. No tindrien visibilitat. El problema és que estan a Barcelona. Si estiguessin a Saragossa o a Madrid, no tindríem aquest litigi.

D'on ve tot aquest conflicte?
L’origen de tot aquest enrenou el trobem en la segregació de la diòcesi de Lleida. Si anem tirant enrere, tot comença amb el litigi sobre l’art de la Franja. Quan es produeix la partició diocesana el 1995 —és a dir, quan se separen les parròquies de la Franja de la diòcesi de Lleida— s’encén la guspira. Allà comença el litigi canònic a Roma pel tema dels béns de la Franja, i és llavors quan des de Sixena comencen a moure’s. A partir d’aquí arriben els dos grans litigis que hem vist en els darrers anys: primer el dels béns mobles i després el de les pintures murals. Però la rel del problema, insisteixo, és en aquella separació de la diòcesi, promoguda per la Conferència Episcopal Espanyola i les autoritats vaticanes. Si això no hagués passat, avui probablement no estaríem parlant d’aquests conflictes.

Un trasllat de les pintures, extretes després de l'incendi del monestir el 1936, podria destrossar-les?
Les pintures de Sixena estan en un estat molt delicat, són extremadament fràgils. Hi ha un perill real, no és literatura ni una exageració. Ho han dit els conservadors, ho han dit els restauradors. Gianluigi Colalucci —que era la persona que més sabia del món sobre pintura mural i que coneixia molt bé les pintures de Sixena— va ser claríssim. Quan ell va parlar, cap al 2017 o 2018, es va veure obligada fins i tot la jutgessa del Tribunal de Primera Instància a fer marxa enrere. En aquell moment ja s’havia decretat l’execució provisional de la sentència, i s’havia ordenat que les pintures marxessin immediatament cap a Sixena. Però quan aquest especialista va advertir públicament del risc, la jutgessa va aturar el procés.

És a dir, ell va dir que no podien viatjar, i era una veu respectada, autoritzada. I si vostè parla amb qualsevol especialista que no estigui condicionat per interessos polítics —tots, excepte els aragonesos— li diran el mateix: que és una bogeria moure-les. Estem parlant de raons de conservació preventiva, naturalment. Aquestes pintures tenen unes patologies molt greus des de l’any 36. Van ser cremades, arrencades, restaurades… i mai no s’han acabat de recuperar. És com un malalt que viu permanentment a l'UCI. Si l'hi treus, què pot passar? Que mori. Això és exactament el que pot passar amb aquestes pintures.

"Les pintures estan com un malalt a la UCI: treure-les pot suposar la seva mort definitiva"

I a partir d'ara què?
El que sabem és que el MNAC té ara 20 dies per executar voluntàriament la sentència. Això voldria dir desmuntar les pintures, embalar-les —si és que es poden embalar, que no se sap ni com fer-ho—, transportar-les i instal·lar-les a Sixena. Però jo diria que el MNAC no ho farà. No ho assumirà, perquè és un risc que cap tècnic podrà signar. I aleshores, si no s’executa voluntàriament, serà el jutjat de primera instància, el d’Osca, qui decidirà què s’ha de fer. I probablement designarà un equip de tècnics aragonesos per fer aquest trasllat

Es pot aturar d’alguna manera?
No, no hi ha manera d’aturar-ho, a no ser que es decreti que l’execució de la sentència és inviable. L’única possibilitat seria que algú posés seny i reconegués que no es pot executar, però em sembla que no serà així.

"No crec que el MNAC vulgui executar el trasllat, perquè ésun risc que cap tècnic podrà signar"

Per què?
Perquè tant els jutges com els tècnics aragonesos estan absolutament convençuts que les pintures han de tornar a Sixena, sigui com sigui, al 100%. I això, al final, només ho podria aturar un jutge, si decideix que la sentència no és executable per raons tècniques. Però perquè això passi, caldria que els tècnics ho avalessin. I, sincerament, dubto molt que els tècnics d’Aragó diguin que això no es pot fer. Els de Barcelona ho diran, però a ells no els escoltaran. És molt difícil.

L'ha sorpès la decisió del Suprem?
Pel que fa al Suprem, sí, m’ha sorprès —i alhora no— que els arguments tècnics no formin part de la sentència. Però probablement és perquè aquests arguments no van ser inclosos en el recurs de cassació presentat per la Generalitat i el MNAC. No ho sé del cert, però és molt probable que sigui per això. Ara bé, en aquest país ja ens sorprèn poca cosa.

"Només un jutge podria aturar-ho si avala que la sentència no és executable per raons tècniques"

Pensava que, tractant-se d’un tema de conservació, i parlant d’un cas molt més delicat que el dels béns mobles —com els que ja vam veure marxar el 2017 o els de la Franja que van sortir després de Lleida—, potser hi hauria hagut una mica més de prudència. Estem parlant d’unes pintures murals, una operació tècnica molt més complexa. Jo esperava que algú hi posés seny i que la sentència del Suprem anés en una línia diferent de la del tribunal d’Osca. Però al final, s’han complert les expectatives, i tot ha anat com havia d’anar, seguint la mateixa línia.