En un parell d’anys, l’Estadi Olímpic ha passat d’acollir un o dos concerts cada estiu a multiplicar-ne els números. Seran set xous els que es desplegaran en el recinte de Montjuïc al llarg del trimestre pròxim: els de Guns N' Roses, Imagine Dragons, Aitana, Lola Índigo, Kendrick Lamar, Blackpink i Post Malone. Afegim-hi un altre concert d’estadi, el de Robbie Williams a Cornellà, i una dotzena de "sant jordis", per no parlar dels festivals. La pretesa bombolla no dona indicis d’estar a punt d’esclatar, ans al contrari. Ja veiem com ha acabat aquella crida, en temps pandèmic, d’acabar amb els macroconcerts i recollir-nos en els recitals de barri al voltant d’una paella comunitària. Per a l’any que ve, ja s’albiren quatre estadis més, els de Bad Bunny i El Último de la Fila. I tot apunta que en cauran alguns més.
Veig gent que rondina, com si aquests concerts fossin d’assistència obligatòria, i cal puntualitzar que no, que cap promotora vindrà a posar-los una pistola al pit perquè entrin a Ticketmaster a comprar les entrades (o a intentar-ho). Si no hi volen anar, no patiran represàlies. I el més fascinant és que tots aquests milers i milers d’entrades els han comprat ciutadans corrents fent un ús lliure del seu poder adquisitiu. Que hi ha pressió social per assistir-hi? Que els mitjans empenyen la pobra gent a gastar-se els calerons? Que són víctimes del FOMO? Home, potser que mirem de tenir una conversa adulta.
És clar que els macroconcerts incorporen ingredients que van més enllà de la música, però aquest efecte es produeix a totes les esferes i formats: els concerts ‘boutique’ juguen amb l’exclusivitat i l’elitisme; els dels clubs, amb l’encant de saber-te part de l'"underground"; els dels ateneus o cooperatives amb fons solidari et transfereixen la idea que ets bona persona i que estàs en el cantó correcte de la història. Abans, als concerts hi anaven els molt melòmans i "connaisseurs" dels artistes, pels quals amb el disc escoltat un cop i un altre no n’hi havia prou. Ara, la música enregistrada és per tot arreu (i pràcticament gratuïta, un detall que sovint s’oblida), i creix el desig de participar del directe que validi i celebri d’una manera física allò que és a l’ambient, que flota al teu voltant cada dia.
No explico tot això perquè frisi amb aquest estat de les coses. El pop i el rock d’estadis no em desagrada, hi he viscut nits memorables i a vegades aquests espais són més còmodes que certs clubs atapeïts on has d’estirar el cap per veure-li el nas al cantant (i ja no diguem el bateria). Però és evident que la música és molt més que això, i que caldria tenir cura de totes les baules escèniques, de les sales i dels auditoris, que és on comença tot, o hauria de fer-ho. I que s’haurien de donar més llicències per obrir escenaris, d’igual manera que, a Barcelona, quan desapareix una infraestructura esportiva, se n’ha d’obrir una altra al mateix barri per cobrir el buit.
El que trobo més perillós és que s’acabi associant la música a l’esdeveniment gegant, i que la mainada creixi pensant que cantar és aquell acte que es fa davant d’unes grades amb 60.000 persones, i que equival a una idea desorbitada d’èxit, derivada del fet de ser molt famós i nodrir cada dia TikTok amb les teves genialitats. I que l’estadi sigui la unitat de mesura de l’encert artístic. Encara hem de veure com suporten el pas del temps aquestes estrelles pop sobrevingudes que en quatre dies han saltat del plató de televisió al macroconcert.
Però avui dia la informació sobre la programació dels locals més minúsculs està a l’abast de tothom com no havia estat mai, a un parell de clics de distància. Trobo que no hi ha excusa. Al capdavall, cada persona, en consciència, pren les seves decisions, i és així que som on som.