Fa uns dies es va publicar la notícia que el govern espanyol posava en marxa una nova ajuda: 100 euros per totes les criatures menors de 16 anys per comprar ulleres i lents de contacte. Però el que va sorprendre de l’ajuda va ser que és una prestació universal, és a dir, en té dret qualsevol criatura, independentment de la renda dels seus progenitors. Això va obrir un debat sobre les ajudes públiques, haurien de rebre-les també els rics?
El govern espanyol ha posat en marxa una ajuda a la qual es podrà accedir directament amb una recepta d’un professional i que és independent de la renda o la comunitat autònoma. A aquesta ajuda també s’uneix la proposta del Parlament andalús que està tramitant el Congrés i que proposa ampliar l’ajuda per a majors de 16 anys però implementant un copagament d’acord amb la renda. Són dues propostes d’accés a les ajudes molt diferents. Dins del sistema públic de sanitat, la majoria de prestacions són gratuïtes i universals. Aquelles que requereixen copagament, són independents de la renda. Si s’aprova la proposta del Parlament andalús seria una de les poques, si no de les primeres, en què el copagament seria en funció de la renda.
Tot i que pugui semblar contradictori, una ajuda pública i universal, és a dir, independent de la renda, afavoreix més a les persones amb menys recursos que una ajuda en funció de la renda. El caràcter universal de les ajudes es basa a no haver de demostrar quin és el nivell de renda de cadascuna. De fet, els procediments burocràtics per demostrar el nivell d’ingressos han demostrat ser una barrera per accedir a moltes polítiques. Un exemple dramàtic és el de l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Segons l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, una de cada quatre persones que complien els requisits no es beneficiaven de l’IMV.
Això significa que no arribava a aproximadament 550.000 persones que en tindrien dret. Segons l’associació, el procés per sol·licitar l’ajuda és difícil i enrevessat. Es fa a través del web però sense assistència de cap treballador o treballadora social i és quasi impossible aconseguir una cita a l’Institut Nacional de Serveis Socials (INSS). Sol·licitar l’IMV es converteix en un laberint burocràtic que deixa fora les persones més vulnerables, justament aquelles que necessiten més aquesta ajuda. Quan una ajuda és universal, aquestes barreres burocràtiques es redueixen, facilitant l’accés a aquests beneficis sobretot a les persones que més ho necessiten.
Una de les crítiques, tant per part d’alguns sectors de l’esquerra com de la dreta, és que aquelles persones amb més recursos també reben aquestes ajudes quan són universals. Un informe de l’OECD reflectia que a Espanya, el 20% de la població en edat de treballar amb les rendes més elevades rebia més del 30% de les transferències públiques, mentre que el 20% amb els ingressos més baixos rebien el 12%. I encara que això pugui semblar que és degut al fet que aquelles persones amb ingressos més elevats reben més del que “es mereixen”, l’informe apunta que les diferències es deuen a les dificultats de les llars amb rendes més baixes per accedir a les transferències públiques.
A més, aquestes dades són abans d’impostos i podrien ser corregides justament a través d’aquesta eina. En un estat del benestar desenvolupat, les transferències públiques serien universals, tothom hi accediria i es finançarien a través dels impostos, que serien progressius tant pel treball com pel capital. D’aquesta manera es garanteix cobrir les necessitats bàsiques de tothom però s’assegura que es redueix la desigualtat. Els impostos tenen un objectiu redistribuïdor però que només s’assoleix quan existeix un estat del benestar garantista que impulsa transferències públiques universals.
Les polítiques públiques dirigides a cobrir necessitats bàsiques, com seria l’accés a unes ulleres, no es poden lligar a criteris de mèrits, encara que es basin en la renda. Plantejar-nos si aquesta ajuda hauria d’estar lligada a criteris de renda és obrir la porta a plantejar si les llars de rendes elevades haurien de tenir accés a la sanitat o l’educació pública. Si volem continuar desenvolupant el nostre estat de benestar, hem de caminar cap a transferències universals, menys barreres burocràtiques i més progressivitat en impostos. Així és com aconseguim redistribuir la riquesa i reduir les desigualtats.