El recorregut judicial i polític de la Llei d’Amnistia aprovada el passat 30 de maig serà llarg i accidentat. Bàsicament, perquè accentua les contradiccions en el si de l’espai polític que el nacionalisme espanyol anomena impròpiament com constitucionalista. I això no passa perquè la llei no càpiga en el marc constitucional. Si passa és perquè la seva aprovació entra en col·lisió amb l’apropiació partidista i restrictiva que el nacionalisme espanyol ha fet de la Constitució del 78. El que sí que és manifestament anticonstitucional és el crònic bloqueig partidista de la renovació del CGPJ.
La paradoxa és que el calvari tortuós a què la dreta política, judicial i mediàtica pensa sotmetre la lleiés expressió de la victòria política que representa. De fet, la Llei d’Amnistia té una doble significació. Per una banda, és una victòria política que culmina un complex procés negociador que va començar amb els indults i la reforma del codi penal i culmina amb l’amnistia. I, simultàniament, també és la fita que millor identifica la fi d’un cicle polític i l’inici d’una nova fase en el procés d’autodeterminació de Catalunya.
Assolida aquesta fita, és el moment de guanyar una mica de perspectiva històrica per entendre on som. Amb la sentència del TC del 2010 el nacionalisme espanyol, liderat en aquell moment pel PP, va trencar unilateralment el pacte constitucional. I va interpretar aquell trencament com la victòria definitiva. D’acord amb la visió de la FAES, significava “el tancament de l’estat de les autonomies”. Amb la sentència del TC Catalunya esdevenia l'única autonomia amb un Estatut diferent referendat per la ciutadania. Una anomalia democràtica. Fantasies unionistes a banda, aquell trencament unilateral del pacte constitucional obria un cicle polític que acabaria de fer evident la crisi sistèmica del règim del 78.
En aquell context, i amb l’arrogància pròpia de qui creu que ha derrotat l’adversari per 10 a 0, Rajoy va ignorar amb displicència la proposta de “pacte fiscal” que li va oferir Artur Mas. Una proposta de sobirania fiscal amb clàusula solidària que va ser rebuda amb un sonor cop de porta. Ja sense cap marge de negociació, la reacció del catalanisme civil i polític va ser apostar de forma majoritària per l’exercici del dret a l’autodeterminació (popularitzat amb l’expressió “dret a decidir”). Una aposta que va fer possibles les jornades de l’1 del 3 d’octubre del 2017. La més important victòria popular a Catalunya des del 1714.
La forta càrrega emocional (en part provocada per la brutal repressió de la jornada de l’1 d’octubre) i l’error en el càlcul de la relació de forces van impedir que aquella insòlita victòria fos gestionada de forma adequada. A continuació, l’aplicació del 155 va obrir un nou cicle polític de set anys. Un cicle marcat fonamentalment per la repressió. Una repressió sistemàtica que ha funcionat com una “causa general contra l’independentisme”. Amb situació creada amb l’aplicació del 155, i la repressió prèvia i posterior, era obvi que calia prioritzar la lluita antirepressiva, l’exercici de la “paradiplomàcia” internacional, així com aprofitar totes les escletxes i palanques de poder possibles per tal de forçar una negociació que restablís una relació més igualitària entre el sobiranisme català i els poders de l’Estat.
És ben sabut que no tothom en el camp independentista ho va veure d’aquesta manera. En els darrers anys aquesta discrepància de criteri ha produït un evident desgast dels partidaris del diàleg i la negociació. Un desgast que s’entén pels efectes severs de la repressió i l’agre “foc amic” d'aquells que oposaven una inconcreta “confrontació intel·ligent” a l’estratègia de la reivindicació democràtica, el diàleg, la negociació. L’aprovació de la llei d’amnistia ha acabat amb aquest fals debat per la via dels fets.
I ara què? Després del septenni del dret a decidir i del septenni de la dialèctica repressió-antirepressió, què pot caracteritzar el nou cicle polític a Catalunya? El punt de partida és que la situació de la societat catalana aquest 2024 és estructuralment més fràgil que la del 2010. No és culpa del procés com diuen els nacionalistes espanyols. És obvi que la Catalunya dels 8 milions és més complexa que la Catalunya dels 6 o 7 milions d’habitants. Han crescut les oportunitats, però també les amenaces. I això en un context internacional d’acceleració històrica molt incert en termes geopolítics agreujat per l’amenaça d’una extrema dreta global amb múltiples expressions locals.
Donada aquesta situació, la necessitat de sobirania cultural, fiscal, institucional o simbòlica és avui més urgent que mai. Està en joc la cohesió social, el benestar econòmic i la continuïtat d’una identitat de projecte compartit. Per això mateix, dir que hem de girar full i tornar al passat no té cap mena de sentit. Per contra, és imprescindible enfortir la societat civil, aprofundir en els valors democràtics i muscular l’autogovern. Cal més democràcia, més sobirania. Altrament dit, dosis combinades de maragallisme i/o pujolisme d’esquerres i sobiranista. Gradualisme radical en clau democràtica, progressista i sobiranista.
A diferència del que va passar entre el 2010 i el 2017, o entre el 2017 i el 2024, en aquesta nova fase del procés d’autodeterminació la càrrega de la prova recau més en la política espanyola que en la catalana. A partir d’ara no serà possible ignorar la contradicció bàsica del nacionalisme hegemònic espanyol en relació amb Catalunya: trencant el pacte constitucional va fer necessari l’exercici del dret a l’autodeterminació, però és incapaç d’admetre aquesta possibilitat sense sentir negada la seva visió de la nació espanyola. La política espanyola té un elefant a la sala d’estar...