El resultat del passat cicle electoral a Catalunya ha estat una extraordinària concentració de poder institucional en mans del PSC (Generalitat, Ajuntaments de Barcelona, DIBA...). Si a això hi afegim el fet que la presidència del govern central està en mans del PSOE, la imatge de monopoli de poder pren forma. Es tracta d’una imatge en part enganyosa. En el cas d’Espanya, perquè la força social i institucional de les dretes pot arribar a ser asfixiant. En el cas de Catalunya, perquè tant el govern de l’Ajuntament de la capital, com el de la Generalitat estant en minoria precària.
Ara bé, paradoxalment, aquesta minoria precària pot ser a mitjà termini un factor de fortalesa. Bàsicament, perquè obliga a teixir uns pactes difícils, però que permeten connectar millor amb les necessitats de la societat catalana. Una societat que és més d’esquerres que de dretes i més sobiranista que unionista. No tant d’esquerres com de vegades semblen imaginar Esquerra, els comuns o la CUP, ni tant sobiranista com semblen creure la mateixa Esquerra, Junts o la CUP. Cert. Però més progressista i més catalanista que l’actual PSC.
Donada aquesta situació, els pactes que el PSC necessita fer amb Esquerra o els comuns actuen com a factor de correcció positiva: accentuen el perfil progressista i catalanista dels seus programes de govern i permeten una millor connexió amb les demandes i les necessitats de la societat catalana. I, complementàriament, donen més força al PSC amb les seves negociacions amb el PSOE. El socialisme espanyol necessita un PSC fort.
I tot això passa en un context marcat, entre d’altres, per dos factors clau. Un de caràcter general i altre de caràcter domèstic. El de caràcter general el podem resumir en l’èxit de la batalla cultural plantejada per la nova extrema dreta global i el seu ascens aparentment imparable. La de caràcter domèstic té a veure amb la incapacitat de l’independentisme català de fer una lectura prou afinada de la situació social i política. Ara encara més que el 2017.
En els darrers anys Esquerra s’hi ha posat, però no ha estat prou conseqüent i ha estat incapaç de desempallegar-se nítidament de l’il·lusionisme que ha impregnat l’imaginari dels seguidors de Puigdemont. De fet, Junts s’ha trobat còmode desacreditant Esquerra per la via d’allargar de forma gens raonable però efectiva el relat legitimista. Al seu torn, amb els pas del temps, la CUP ha anat demostrant sobradament una evident incapacitat per transitar de la ideologia antisistema a la política transformadora de masses.
En aquestes condicions (forta emergència de l’extrema dreta i relat agre i endogàmic independentista), la societat catalana ha optat pel valor refugi que representa el “sentit comú” encarnat per Salvador Illa. Potser sense entusiasme o, fins i tot, com a mal menor. Potser sí. Però donada la situació de l’independentisme i de les esquerres, aquest valor refugi del PSC no aparenta tenir una cotització de caràcter conjuntural.