No cal esperar els resultats electorals del 12-M per saber que som en un punt d’inflexió. Un vinclament entre fi d’un cicle i l’inici del següent. La fi d’un cicle que va començar amb la sentència del TC del 2010, va culminar la tardor del 2017 i enguany arriba a la fi del seu recorregut. El suport electoral que obtinguin les tres forces polítiques centrals fixarà possibles escenaris de governació... o ens abocarà a una segona volta. Però, en qualsevol cas, el que ja sabem és que el relat “legitimista” s’esgota amb aquestes eleccions. Després de set anys, ja no es pot estirar més.
La tardor del 2017 el moviment sobiranista català va protagonitzar l’acte de desobediència massiva més important a Europa Occidental des de la fi la de Segona Guerra Mundial. El referèndum de l’1 d’Octubre i les protestes del dia 3. Un exercici d’apoderament popular que donà forma a una formidable victòria social i política. Però no es va saber fer una lectura correcta de la relació de forces entre els poders d’Estat i el moviment independentista. La repressió de l’1 d’octubre va erosionar severament la imatge d’Espanya, però l’Estat va impedir que el referèndum fos homologable internacionalment. La situació era políticament molt tensa i emocionalment molt complexa.
Es podien considerar dues opcions: reconèixer la situació real i continuar el pols democràtic amb una convocatòria electoral o fer veure que el referèndum era homologable i que només calia “culminar la independència”. Es va optar per la segona opció amb el resultat previsible: repressió (presó, exili...), frustració, més repressió i més frustració. Poques vegades una victòria política tan extraordinària ha tingut una gestió tan maldestra. Encara avui en paguem les conseqüències. Cal dir, però, que les responsabilitats van estar repartides molt equilibradament. Jo mateix no vaig fer una lectura correcta de la situació real fins que la repressió no es va desplegar de la forma implacable que ho va fer.
Passades les eleccions convocades amb l’aplicació de l’article 155, el gener del 2018 la situació ja era prou més clara. Malgrat la repressió, l’independentisme aconseguia la majoria parlamentària, tot i que el nacionalisme espanyol es feia localment fort agrupant-se al voltant del neolerrouxisme del C's liderat per Arrimadas. Hi havia una via transitable pel sobiranisme català: posar en comú el diagnòstic de la situació, formar govern i continuar el procés d’acumulació de força democràtica. De les tres coses, només es va fer efectiva la segona: formar govern. Això sí després debats absurds i estèrils que van desembocar en l’establiment d’una presidència “vicària” a l’espera d’una presidència “legítima”.
Des d’aquell moment, la retòrica legitimista es va anar separant de la realitat mentre la societat intentava sortir d'acabar de sortir de la crisi econòmica o enfrontar-se a una pandèmia global... Entre els conceptes claus d’aquella retòrica trobem els de “president legítim”, “culminar (o fer) la independència” o “unitat independentista”. Arribats a aquest punt estalvio per obvi tot comentari sobre la font de la legitimitat en democràcia. Em fixaré només en l’ús instrumental del concepte d’unitat independentista.
És obvi que la unitat d’acció política de l’independentisme només hauria estat possible compartint una lectura real de la significació de l’1 i el 3 d’octubre. I això és precisament el que es va evitar. En aquest punt les responsabilitats ja no estan equilibradament repartides. Mentre un sector de l'independentisme va rectificar l’estratègia, l’altre sector va mantenir la ficció del relat legitimista. Naturalment, si el segon sector tenia raó, la conclusió era clara: el primer sector estava traint la causa independentista. I aquest ha estat el bru de cultiu que al llarg dels darrers set anys ha fet irrespirable el debat sobiranista. El resultat el previsible: en mig d’una lluita tòxica per l’hegemonia, el suport social i electoral a l’independentisme s’ha encongit. Sobretot entre els més joves.
La realitat és tossuda, però, i a poc a poc, l’estratègia del diàleg i la negociació s’ha anat obrint camí i tots els actors polítics rellevants en el camp sobiranista s’han incorporat. Els fets han tancat un debat que ja només existeix en les xarxes socials o en expressions polítiques residuals o perifèriques. També en la gestió de les emocions. I aquí rau la paradoxa de la significació de la candidatura de Carles Puigdemont. En la pràctica significa la fi del relat “legitimista”. Una acceptació tàcita, però efectiva del principi de realitat embolcallada en una retòrica calculadament ambigua que permet gestionar símbols i emocions.
Passi el que passi el 12-M en el camp del sobiranisme català tothom parteix de tres certeses. En primer lloc, que caldrà aprofitar tots els ressorts de poder que ofereix l’actual autogovern (estúpidament caracteritzat de forma despectiva com “autonomista”) per muscular la nació. En segon lloc, que caldrà saber identificar els reptes i fixar les prioritats. I, finalment, que l'evolució de la política europea i de la política espanyola incidiran fortament sobre la política catalana. Reforçar l’autogovern, muscular la nació i fer una lectura geopolítica correcta per acabar de fixar reptes i prioritats seran vectors claus del nou cicle polític.