Ara fa quatre setmanes publicava la primera part d’aquest article. Fent una anàlisi dels condicionants del complex escenari electoral, arribava a la conclusió que som al final d’un cicle polític. L’article acabava amb la consideració que, independentment dels resultats, teníem tres certeses: “En primer lloc, que caldrà aprofitar tots els ressorts de poder que ofereix l’actual autogovern (...) per muscular la nació. En segon lloc, que caldrà saber identificar els reptes i fixar les prioritats. I, finalment, que l’evolució de la política europea i de la política espanyola incidiran fortament sobre la política catalana. Reforçar l’autogovern, muscular la nació i fer una lectura geopolítica correcta per acabar de fixar reptes i prioritats seran vectors claus del nou cicle polític”.
Doncs bé, ara ja coneixem els resultats i podem saber com es poden declinar les tres certeses a les quals em referia en la primera part d’aquest article. Allò que més incideix són tres factors: que l’independentisme ha perdut la majoria parlamentària; que l’esquerra independentista ha patit una forta davallada; i que l’extrema dreta independentista ja ha entrat en escena. Algunes conseqüències són òbvies. D’altres potser no tant. Entre les òbvies, que l’independentisme només podrà contribuir a fixar prioritats i reforçar l’autogovern condicionant-lo des de l’oposició. La segona que, efectivament, l’escenari polític català està fortament relacionat amb espanyol i europeu, però amb una variable que ara passa a primer pla: l’avenç de l’extrema dreta arreu.
La posada de llarg d’Aliança Catalana com a força parlamentària és disruptiva i esdevé una de les variables centrals del nou cicle polític a Catalunya. Podria semblar que la minsa representació obtinguda limita l’efecte de la seva normalització com a actor polític rellevant, però seria menystenir l’amenaça. Aquí i arreu, un cop l’extrema dreta consolida la seva normalització amb representació parlamentària acostuma a aconseguir amb relativa facilitat la imposició de la seva agenda temàtica, situant la resta de les forces polítiques a la defensiva. La primera conseqüència és la vampirització ideològica de la dreta de tradició democràtica. La segona l’esberlament de la unitat civil de base democràtica.
És cert que l’extrema dreta ja havia irromput al Parlament. Però la cultura política catalana ha estat històricament vacunada contra l’extrema dreta espanyolista. Ha demostrat capacitat de generar anticossos. No està clar que estigui semblantment vacunada contra una extrema dreta catalanista i xenòfoba ja del tot desacomplexada. Sobretot, si tenim en compte que tot apunta a un fort creixement de la presència de l’extrema dreta al Parlament Europeu... i a una possible victòria d’un Trump encara més escorat a l’extremisme ultraconservador.
En aquest context, la davallada de l’esquerra independentista és una pèssima notícia. D’entrada, perquè qui millor pot garantir la generació d’anticossos per frenar l’amenaça de l’independentisme d’extrema dreta és l’independentisme d’esquerres. En els pròxims mesos i anys a Catalunya s’assistirà a una lluita per establir agenda temàtica i relat polític i social. I només si el sobiranisme d’esquerres és capaç d’actualitzar el discurs i liderar la lluita contra la nova extrema dreta serà possible muscular la nació, reforçar la unitat civil i donar continuïtat al procés d’autodeterminació.
Com afirma un bon amic no independentista (si més no, en primera opció), l’independentisme no ha mort. El que s’ha tancat és un cicle que va culminar el 2017 i que ha esgotat el seu recorregut enguany. Per afrontar el nou cicle l’independentisme necessita ancorar-se sòlidament a la realitat. Com? Fent una radiografia correcta de la societat catalana per poder actualitzar les prioritats, el discurs, el relat i les propostes. Sense improvisació i precipitació, però sense dilació innecessària.