Opinió

Catalunya després del 12-M i el 9-J

«La tortuosa aplicació de l’amnistia tanca el cicle polític de la repressió i n’obre un altre. Un nou cicle caracteritzat per la construcció nacional des d’una lògica autocentrada, inclusiva i socialment avançada»

Enric Marín i Otto
17 de juny de 2024, 00:19
Actualitzat: 17:32h

Passat ja gairebé un mes des dels darrers comicis al Parlament de Catalunya el paisatge postelectoral comença a estar molt clar. La lectura dels resultats feia pensar que la responsabilitat per trobar fórmules de governació corresponia als dos partits amb més representació fer propostes que permetin articular majories parlamentàries. Però per fer aquestes propostes cal, en primet terme, haver fet un diagnòstic de la situació de la societat catalana. Sobre la base d’aquest diagnòstic, formular les línies mestres d’un programa de govern. I, finalment, articular majories parlamentàries coherents amb l’acció de govern projectada.

No és aquesta, ni de bon tros, la situació en què ens trobem. Ni el PSC, ni Junts han estat capaços de dur a terme cap diagnòstic rigorós. Tampoc de definir les prioritats culturals, econòmiques o polítiques. La campanya del PSC va pivotar sobre la idea pobríssima i demagògica que s’han perdut deu anys. Al seu torn, la campanya Junts ho va fer a partir de l’impacte emocional d’una nova promesa de retorn de Puigdemont. I, en un context de forta polarització i alta abstenció, aquestes dues ofertes van aconseguir prou suport electoral com per situar-se en primer i segon lloc. Els resultats d’ERC la situen com a tercera força parlamentària, però havent patit un fort càstig electoral.

Acabada la campanya, és imprescindible aterrar els discursos. I ni és cert que s’hagin perdut 10 anys, ni el retorn de Puigdemont i la resta d’exiliats tindrà efectes demiúrgics. Representarà una victòria política col·lectiva i una reparació personal carregada de simbolisme. Si es vol aterrar en la realitat, cal començar per reconèixer que la situació de la societat catalana d’avui és prou més complexa que la de fa 10 o 15 anys. I també que la tortuosa aplicació de l’amnistia tanca el cicle polític de la repressió i n’obre un altre. Un nou cicle caracteritzat per la lògica de la construcció nacional des d’una lògica autocentrada, inclusiva i socialment avançada.

Quina és la situació de partida en aquest nou cicle? Bàsicament, està marcada per quatre emergències: la derivada del sever impacte de l'infrafinançament sobre els serveis públics; l’emergència climàtica; l’emergència lingüística i la creixent amenaça local i global de l’extrema dreta. És ben cert que en els darrers tres anys s’han posat en marxa polítiques correctives molt significatives. Però encara és més cert que sense garantir la seva continuïtat i sense un model de finançament basat en el principi de la sobirania fiscal, l’esforç fet per revertir les retallades del bienni negre 2010-2012 haurà servit de ben poc.

Descartat d’entrada un govern de concentració nacional, només queda una opció: un govern liderat pel partit guanyador (com era perfectament previsible, la fantasia d’un govern de Junts amb l’abstenció del PSC va decaure en el minut zero). La qüestió, però, és que de les tres forces polítiques centrals catalanes només ERC ha fet el diagnòstic de la situació fent l’esforç de detallar les prioritats de l’acció de govern. I aquí rau la paradoxa de la situació política catalana: el partit que ha patit un fort desgast electoral és el que acumula capacitat de decisió tot tenint la clau de la governació a Catalunya, Barcelona i Espanya. Capricis de l’aritmètica parlamentària.

En aquestes condicions, la responsabilitat d’ERC no s’exerceix fixant condicions de negociació arbitràriament exigents. L’obligació del partit republicà és fixar les condicions que puguin garantir poder combatre les quatre emergències que hipotequen la continuïtat del projecte social i nacional català. I és cert que aquestes condicions (començant pel finançament singular i acabant en el blindatge de la llengua catalana) són exigents… tant exigents com imprescindibles. Tan cert com que fer-les possibles no és la responsabilitat de l’actual direcció d’ERC. A les seves mans està exigir-les, no fer-les possibles. Fer-les possibles és responsabilitat exclusiva de Sánchez i Illa.

La pilota és a la teulada dels dirigents socialistes catalans i espanyols. I ben segur que en són perfectament conscients.

Degà de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, on també soc professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura. He fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Vaig ser secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme.

El més llegit