Des que Feijóo va irrompre en la política espanyola he expressat la meva convicció de què es tractava d’un polític de transició que encarnava un lideratge tou. Un parèntesi a l’espera de l’inevitable lideratge fort de l’ayusisme. L’ayusisme entès com a actualització de l’aznarisme més trumpista. Començo a pensar que probablement he estat equivocat. Que el lideratge de Feijóo és més robust del que semblava i que, per contra, el lideratge d’Ayuso més fràgil del que impostava.
Per Ayuso, l’equació és senzilla. Simple. Lliscant sobre la poderosa onada neocon, i liderant el nacionalisme espanyol més unitarista, tard o d’hora, la suma d’un PP enfortit i un Vox satel·litzat aconseguirà la majoria absoluta. Isabel Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez (MAR) saben que per molts votants de Vox el lideratge d’Ayuso és més atractiu i efectiu que el d’Abascal. De fet, Abascal i els seus ja han fet la feina. Treballant fora del PP han aconseguit que l’agenda “trumpista” ja sigui l’hegemònica en el camp de les dretes. En aquest sentit, Vox ja ha guanyat.
Aquest és l’esquema de màxima polarització i en el que més còmoda es troba Ayuso. És cert que l’afer González Amador està erosionant la seva imatge. Sobretot pel matonisme d’un MAR desfermat amenaçant periodistes a tort i a dret. Però si la seva figura s’eclipsa no serà perquè l’abandonin els seus seguidors. Els lideratges trumpistes estan vacunats contra els escàndols. Només són vulnerables al foc amic. I, sospito que més d’un “amic” observa les dificultats d’Ayuso escarxofat al sofà i menjant crispetes. Entre aquests espectadors complaguts es troba Feijóo. I en primera fila!
L’anàlisi de Feijóo no és del tot coincident amb el d'Aznar, Ayuso i MAR. No té clar que PP i Vox acabin sumant. I si ho fessin tampoc té clar que la coalició permetés una governança prou gestionable. Exemples com el valencià no són gaire engrescadors. Una cosa és l’agenda de Vox i altra les seves formes impresentables. Feijóo és un polític molt conservador, però conservador a la manera de Fraga. Un conservador de pedra picada que sembla haver entès els límits d’un nacionalisme espanyol entès com una mera extensió embriagada de madrilenyisme castís.
Com Fraga i Torcuato Fernández Miranda i altres franquistes amb estudis, Feijóo sap que és poc realista voler governar l’estat espanyol sense reconèixer "las particularidades regionales" a les que feien referència els llibres de Formación del Espíritu Nacional del segon franquisme. Sobre tot la catalana, la basca, la gallega i l’andalusa. Per això tendeix a pensar que al PP li convé establir relacions estables amb el catalanisme i el basquisme conservadors. Que, de fet, seria més sòlida una governança conservadora basada en acords de legislatura del PP amb PNB i Junts que una governança sustentada en una coalició de PP i Vox.
Ara mateix és difícil saber quina serà la visió que s’imposarà, però a diferència del que pensava fa només uns mesos, no descarto que s’acabi imposant l’anàlisi de Feijóo. Mentrestant, el PP en bloc intentarà desgastar Sánchez tant com sigui possible amb la tramitació de la Llei d’Amnistia i el cas Koldo. Coralment, insistentment i dramàticament com si no hi hagués un demà... Però hi ha demà. Un demà en el que l’amnistia acabarà sent efectiva. Quan això passi i Puigdemont ja no tingui cap limitació política, ni de mobilitat, Feijóo podrà explorar el trencament del bloc que sustenta l’actual govern espanyol.
En conclusió, si s’acaba imposant la tesi d’Aznar i Ayuso, pot passar que PP i Vox no sumin i reforcin l’actual coalició de govern. Però si acaben sumant, l’aplicació de la versió més dura del programa social i nacional de la FAES serà automàtica, implacable. I el xoc institucional inevitable. Hi ha raons per pensar que, des de la perspectiva dels interessos corporatius que sustenten el règim del 78, seria més convenient que s’imposi la visió de Feijóo. Però la política no funciona amb criteris d’estricta racionalitat. L’atzar i el component emocional juguen un paper rellevant.
Puigdemont coneix les claus emocionals de la política. I ho demostra amb un plantejament electoral que Eduard Voltas ha resumit perfectament quan diuque en comptes de lligar el seu retorn a una victòria de país (llei d’amnistia), el vincula a una victòria de partit (si voleu que torni, voteu-me). Però si mirem més enllà de la retòrica tàctica no surrender, podem començar a identificar moviments de recorregut certament encara incert, però d’horitzó més llarg.
Per Ayuso, l’equació és senzilla. Simple. Lliscant sobre la poderosa onada neocon, i liderant el nacionalisme espanyol més unitarista, tard o d’hora, la suma d’un PP enfortit i un Vox satel·litzat aconseguirà la majoria absoluta. Isabel Ayuso i Miguel Ángel Rodríguez (MAR) saben que per molts votants de Vox el lideratge d’Ayuso és més atractiu i efectiu que el d’Abascal. De fet, Abascal i els seus ja han fet la feina. Treballant fora del PP han aconseguit que l’agenda “trumpista” ja sigui l’hegemònica en el camp de les dretes. En aquest sentit, Vox ja ha guanyat.
Aquest és l’esquema de màxima polarització i en el que més còmoda es troba Ayuso. És cert que l’afer González Amador està erosionant la seva imatge. Sobretot pel matonisme d’un MAR desfermat amenaçant periodistes a tort i a dret. Però si la seva figura s’eclipsa no serà perquè l’abandonin els seus seguidors. Els lideratges trumpistes estan vacunats contra els escàndols. Només són vulnerables al foc amic. I, sospito que més d’un “amic” observa les dificultats d’Ayuso escarxofat al sofà i menjant crispetes. Entre aquests espectadors complaguts es troba Feijóo. I en primera fila!
L’anàlisi de Feijóo no és del tot coincident amb el d'Aznar, Ayuso i MAR. No té clar que PP i Vox acabin sumant. I si ho fessin tampoc té clar que la coalició permetés una governança prou gestionable. Exemples com el valencià no són gaire engrescadors. Una cosa és l’agenda de Vox i altra les seves formes impresentables. Feijóo és un polític molt conservador, però conservador a la manera de Fraga. Un conservador de pedra picada que sembla haver entès els límits d’un nacionalisme espanyol entès com una mera extensió embriagada de madrilenyisme castís.
Com Fraga i Torcuato Fernández Miranda i altres franquistes amb estudis, Feijóo sap que és poc realista voler governar l’estat espanyol sense reconèixer "las particularidades regionales" a les que feien referència els llibres de Formación del Espíritu Nacional del segon franquisme. Sobre tot la catalana, la basca, la gallega i l’andalusa. Per això tendeix a pensar que al PP li convé establir relacions estables amb el catalanisme i el basquisme conservadors. Que, de fet, seria més sòlida una governança conservadora basada en acords de legislatura del PP amb PNB i Junts que una governança sustentada en una coalició de PP i Vox.
Ara mateix és difícil saber quina serà la visió que s’imposarà, però a diferència del que pensava fa només uns mesos, no descarto que s’acabi imposant l’anàlisi de Feijóo. Mentrestant, el PP en bloc intentarà desgastar Sánchez tant com sigui possible amb la tramitació de la Llei d’Amnistia i el cas Koldo. Coralment, insistentment i dramàticament com si no hi hagués un demà... Però hi ha demà. Un demà en el que l’amnistia acabarà sent efectiva. Quan això passi i Puigdemont ja no tingui cap limitació política, ni de mobilitat, Feijóo podrà explorar el trencament del bloc que sustenta l’actual govern espanyol.
En conclusió, si s’acaba imposant la tesi d’Aznar i Ayuso, pot passar que PP i Vox no sumin i reforcin l’actual coalició de govern. Però si acaben sumant, l’aplicació de la versió més dura del programa social i nacional de la FAES serà automàtica, implacable. I el xoc institucional inevitable. Hi ha raons per pensar que, des de la perspectiva dels interessos corporatius que sustenten el règim del 78, seria més convenient que s’imposi la visió de Feijóo. Però la política no funciona amb criteris d’estricta racionalitat. L’atzar i el component emocional juguen un paper rellevant.
Puigdemont coneix les claus emocionals de la política. I ho demostra amb un plantejament electoral que Eduard Voltas ha resumit perfectament quan diuque en comptes de lligar el seu retorn a una victòria de país (llei d’amnistia), el vincula a una victòria de partit (si voleu que torni, voteu-me). Però si mirem més enllà de la retòrica tàctica no surrender, podem començar a identificar moviments de recorregut certament encara incert, però d’horitzó més llarg.