No sé si ens trobem en aquell moment que defineix la dita “sortir del foc per caure a les brases”, però després d’unes eleccions que no han estat satisfactòries per ningú, malgrat que sovint les valoracions dels partits en fan lectures optimistes, ens venen a sobre unes de noves amb uns incerts resultats.
Acabem de passar unes eleccions municipals amb un nivell d’abstenció altíssim, el 44,5%. És evident que això hauria de portar a una reflexió a les organitzacions que s’hi ha presentat. La participació ha estat 9 punts per sota de les darreres eleccions municipals. Les municipals són les eleccions km 0, les que votem allò que hi ha a la porta de casa, és molt preocupant que gairebé la meitat de la població hagi decidit quedar-se a casa.
Són moltes les possibles causes per a l’anàlisi: la divisió de l’independentisme i de l’esquerra, la manca de credibilitat de les persones que lideren els diferents projectes polítics, la crida a l’abstenció activa de sectors que abans votaven, la pèrdua de confiança en l’actual sistema electoral.
L’abstenció acaba sent arma llancívola entre uns i altres, però en època postelectoral es parla de pactes i, en el context actual, els pactes han de tenir en compte un factor nou i inesperat: la convocatòria d’eleccions al Congrés i al Senat. Aquest nou factor frena algunes crítiques, accelera nous atacs i crea nous dissensos.
Però si una cosa ens mostren les darreres eleccions municipals és que ens cal un front comú. Però quin? Front comú és, al meu entendre, arribar a consensos i dibuixar línies vermelles. Actualment, les dades mostren que són els i les votants de les formacions d’esquerra i independentistes qui estan deixant d’anar a votar, una mena de burnout polític. Quina és doncs la recepta?
Per alguns -com Junts per Catalunya- la recepta del front comú és la candidatura única, quan totes les dades mostren clarament que sovint no se suma en projectes molt diferenciats. Per d’altres recuperar la unitat de projectes esmicolats -com els de Podem, comuns, sumar-. Per uns altres el front comú es tradueix en el vot útil -el PSC, el PSOE-. Al meu entendre fer front comú en un moment en què la dreta i l’extrema dreta estan pujant -perquè els i les electores de dretes segueixen votant i ara amb més convenciment que mai- és marcar les línies que ningú se saltarà ni durant la campanya amb propostes i discursos ni després de les eleccions amb els pactes. Poder un exemple és la formació de coalicions que comparteixen objectius sense deixar la seva independència organitzativa de banda -com ERC i EH Bildu-.
Es tracta de trencar el marc mental de la dreta i la ultradreta, deixar de jugar dins de les seves propostes, el seu llenguatge, les seves formes. Es tracta de desfer les seves fal·làcies, desemmascarar les mentides. Cal que el front comú prengui compromís, traci les seves línies vermelles per tal que la societat reprengui la confiança. No tot s’hi val en política i massa sovint l’agressivitat i l’insult són la moneda de canvi en comptes de les propostes i les millores socials, i més quan ens hi juguem tant. El repte és tornar a ser creïbles i deixar de jugar amb estadístiques i enquestes, passar a primera línia i saber quines són les necessitats i els desitjos i posar-hi propostes constructives.
Deixar de jugar a fer política i reconèixer que política és tot, la que fas i la que deixes de fer. Invocant Joan Fuster, avui diria que l’antifeixisme o el fas o te’l desfan. Fer front comú és actuar conjuntament, que no de forma única, o et divideixen.
Acabem de passar unes eleccions municipals amb un nivell d’abstenció altíssim, el 44,5%. És evident que això hauria de portar a una reflexió a les organitzacions que s’hi ha presentat. La participació ha estat 9 punts per sota de les darreres eleccions municipals. Les municipals són les eleccions km 0, les que votem allò que hi ha a la porta de casa, és molt preocupant que gairebé la meitat de la població hagi decidit quedar-se a casa.
Són moltes les possibles causes per a l’anàlisi: la divisió de l’independentisme i de l’esquerra, la manca de credibilitat de les persones que lideren els diferents projectes polítics, la crida a l’abstenció activa de sectors que abans votaven, la pèrdua de confiança en l’actual sistema electoral.
L’abstenció acaba sent arma llancívola entre uns i altres, però en època postelectoral es parla de pactes i, en el context actual, els pactes han de tenir en compte un factor nou i inesperat: la convocatòria d’eleccions al Congrés i al Senat. Aquest nou factor frena algunes crítiques, accelera nous atacs i crea nous dissensos.
Però si una cosa ens mostren les darreres eleccions municipals és que ens cal un front comú. Però quin? Front comú és, al meu entendre, arribar a consensos i dibuixar línies vermelles. Actualment, les dades mostren que són els i les votants de les formacions d’esquerra i independentistes qui estan deixant d’anar a votar, una mena de burnout polític. Quina és doncs la recepta?
Per alguns -com Junts per Catalunya- la recepta del front comú és la candidatura única, quan totes les dades mostren clarament que sovint no se suma en projectes molt diferenciats. Per d’altres recuperar la unitat de projectes esmicolats -com els de Podem, comuns, sumar-. Per uns altres el front comú es tradueix en el vot útil -el PSC, el PSOE-. Al meu entendre fer front comú en un moment en què la dreta i l’extrema dreta estan pujant -perquè els i les electores de dretes segueixen votant i ara amb més convenciment que mai- és marcar les línies que ningú se saltarà ni durant la campanya amb propostes i discursos ni després de les eleccions amb els pactes. Poder un exemple és la formació de coalicions que comparteixen objectius sense deixar la seva independència organitzativa de banda -com ERC i EH Bildu-.
Es tracta de trencar el marc mental de la dreta i la ultradreta, deixar de jugar dins de les seves propostes, el seu llenguatge, les seves formes. Es tracta de desfer les seves fal·làcies, desemmascarar les mentides. Cal que el front comú prengui compromís, traci les seves línies vermelles per tal que la societat reprengui la confiança. No tot s’hi val en política i massa sovint l’agressivitat i l’insult són la moneda de canvi en comptes de les propostes i les millores socials, i més quan ens hi juguem tant. El repte és tornar a ser creïbles i deixar de jugar amb estadístiques i enquestes, passar a primera línia i saber quines són les necessitats i els desitjos i posar-hi propostes constructives.
Deixar de jugar a fer política i reconèixer que política és tot, la que fas i la que deixes de fer. Invocant Joan Fuster, avui diria que l’antifeixisme o el fas o te’l desfan. Fer front comú és actuar conjuntament, que no de forma única, o et divideixen.