L’altre dia em van enviar un mem en què es veia una dona amb un paper a la mà, cara de desesperació i desesperança. L’acompanyava una criatura que l’abraçava amb preocupació i gest d’ànim. El text que acompanyava el dibuix deia "Notes del primer trimestre. Oli sobre llenç". I sí, així ha estat per moltes famílies. Les notes han arribat pocs dies després de l’informe de resultats de les proves PISA que recull que l’alumnat de l’estat espanyol ha baixat 8 punts en matemàtiques i 3 en comprensió lectora respecte al 2018. Així per moltes famílies la patacada ja era anunciada.
Amb l’informe, i amb les notes, s’ha pogut començar a analitzar, un cop més, les causes del desastre. Moltes s’han indicat: canvis continuats en el sistema educatiu, retallades no reparades, una pandèmia que va fer tocar fons, una digitalització mal implementada, una societat desigual, competitiva i descarnada, la motivació de l’alumnat és poca i va a la baixa, la del professorat sovint també.
Podríem fer un llistat infinit de causes però, com abordar les conseqüències? Hi ha evidències que les famílies ja fa molts anys que parlem en diferents fòrums: des dels grups de WhatsApp fins a les reunions amb l’administració, passant per la sortida de l’escola, les reunions de classe o tutoria... ens queixem, crec que se’ns escolta poc. El professorat també ha expressat queixes, ha fet vagues, ha reclamat mitjans i pujada de salaris.
La primària sembla en un altre moment tot i que hi ha qui apunta que és la base de la situació. A secundària, el fet que criatures de 12 anys convisquin amb joves de 18 i més ja s’ha apuntat sovint com una de les causes de la desorientació. La pluralitat de problemàtiques, etiquetes, trastorns, situacions de desigualtat a les que s’afegeixen situacions de buylling en augment i manca de recursos per a l’atenció psicològica i el suport pedagògic també forma part important del problema.
Raons n’hi ha moltes i només algunes s’han utilitzat com a arma llancívola en l'àmbit polític. Cadascú parlant del seu univers Matrix mentre tot segueix. La pugna política no té, massa sovint, en compte les desigualtats ni les retallades fetes fa anys. Però de fons segueix havent-hi remor: manca d’equitat social, excés de pantalles, manca d’escolta, motivació gairebé inexistent...
Les famílies podem fer molt si ens hi posem per pal·liar part d’alguns d’aquests problemes, però som les famílies i els alumnes qui pot posar fi a això? Evidentment no i som la part menys escoltada. De fet, els i les alumnes, que són a qui més directament interpel·len els resultats de l’informe són qui menys veu té en tot plegat i les demandes de les famílies són les menys recollides.
D’entrada la burocràcia s’ha menjat la pedagogia. Massa informes, massa papers, massa circuits i massa carrega no directament educativa sobre els centres i el professorat. També s’ha menjat la vocació i, de passada, la motivació. Com pot motivar-se un, o una, alumne a estudiar i canviar actitud passiva amb un informe trimestral que no recull ni un sol comentari positiu? Al meu entendre, com a mare, però també com a antiga alumna amb actitud rupturista i males notes i d’adolescent, no. Expulsions i comentaris negatius en veu alta i als informes escolars no només desmotiven sinó que formen part d’un sistema punitiu poc pedagògic. L’actitud no millora i en la base hi ha la manca de recursos personals i pedagògics dels centres.
Possiblement, algun professor o professora se senti interpel·lat i s’indigni, però, de la mateixa manera que les famílies hem d’assumir errors i mancances els i les professionals també han d’assumir que part de la seva feina no la poden fer. Les raons són múltiples, el burnout professional és molt alt, però l’alumnat és el futur i tenim una gran responsabilitat: corresponsabilitat de les famílies, els i les professionals i l’administració per donar formació, eines, recursos i competències perquè el si les joves afronten un futur que no pinta massa bé.
Amb l’informe, i amb les notes, s’ha pogut començar a analitzar, un cop més, les causes del desastre. Moltes s’han indicat: canvis continuats en el sistema educatiu, retallades no reparades, una pandèmia que va fer tocar fons, una digitalització mal implementada, una societat desigual, competitiva i descarnada, la motivació de l’alumnat és poca i va a la baixa, la del professorat sovint també.
Podríem fer un llistat infinit de causes però, com abordar les conseqüències? Hi ha evidències que les famílies ja fa molts anys que parlem en diferents fòrums: des dels grups de WhatsApp fins a les reunions amb l’administració, passant per la sortida de l’escola, les reunions de classe o tutoria... ens queixem, crec que se’ns escolta poc. El professorat també ha expressat queixes, ha fet vagues, ha reclamat mitjans i pujada de salaris.
La primària sembla en un altre moment tot i que hi ha qui apunta que és la base de la situació. A secundària, el fet que criatures de 12 anys convisquin amb joves de 18 i més ja s’ha apuntat sovint com una de les causes de la desorientació. La pluralitat de problemàtiques, etiquetes, trastorns, situacions de desigualtat a les que s’afegeixen situacions de buylling en augment i manca de recursos per a l’atenció psicològica i el suport pedagògic també forma part important del problema.
Raons n’hi ha moltes i només algunes s’han utilitzat com a arma llancívola en l'àmbit polític. Cadascú parlant del seu univers Matrix mentre tot segueix. La pugna política no té, massa sovint, en compte les desigualtats ni les retallades fetes fa anys. Però de fons segueix havent-hi remor: manca d’equitat social, excés de pantalles, manca d’escolta, motivació gairebé inexistent...
Les famílies podem fer molt si ens hi posem per pal·liar part d’alguns d’aquests problemes, però som les famílies i els alumnes qui pot posar fi a això? Evidentment no i som la part menys escoltada. De fet, els i les alumnes, que són a qui més directament interpel·len els resultats de l’informe són qui menys veu té en tot plegat i les demandes de les famílies són les menys recollides.
D’entrada la burocràcia s’ha menjat la pedagogia. Massa informes, massa papers, massa circuits i massa carrega no directament educativa sobre els centres i el professorat. També s’ha menjat la vocació i, de passada, la motivació. Com pot motivar-se un, o una, alumne a estudiar i canviar actitud passiva amb un informe trimestral que no recull ni un sol comentari positiu? Al meu entendre, com a mare, però també com a antiga alumna amb actitud rupturista i males notes i d’adolescent, no. Expulsions i comentaris negatius en veu alta i als informes escolars no només desmotiven sinó que formen part d’un sistema punitiu poc pedagògic. L’actitud no millora i en la base hi ha la manca de recursos personals i pedagògics dels centres.
Possiblement, algun professor o professora se senti interpel·lat i s’indigni, però, de la mateixa manera que les famílies hem d’assumir errors i mancances els i les professionals també han d’assumir que part de la seva feina no la poden fer. Les raons són múltiples, el burnout professional és molt alt, però l’alumnat és el futur i tenim una gran responsabilitat: corresponsabilitat de les famílies, els i les professionals i l’administració per donar formació, eines, recursos i competències perquè el si les joves afronten un futur que no pinta massa bé.