La democràcia és un sistema polític que s’hauria de basar en el diàleg. La sobirania és, o hauria de ser, del poble i les decisions es prenen en base a mecanismes diversos per tal de consensuar la convivència. Diria que actualment estem cada cop més lluny d’això.
Hi ha qui considera la democràcia com un conjunt de normes intocables a partir de les quals queda regulada la convivència. Per aquesta gent, les normes comunes són inamovibles. Al meu entendre en una societat que avança, aquest posicionament no té cap sentit, frena i acaba imposant el que hauria de ser consens i convivència.
Hi ha d’altres que creuen que el sistema democràtic no ho és prou si, simplement, el que ells pensen no arriba a bon port. Al meu entendre el sistema és del tot imperfecte però autoanomenar-se més demòcrates que la resta i menystenir les opinions de qui pensa diferent no és gaire democràtic.
Hi ha qui simplement es posiciona amb agressivitat, força, insulta a tot aquell que pensi diferent i tot allò que no sigui el que ell pensa no té cabuda. Aquesta forma d’entendre la democràcia s’ha imposat els darrers anys, sobretot a xarxes socials però també amb la pressió directa sobre els subjectes que tenen posicionaments polítics diferents. Per exemple, el “pressing CUP” o el “pressing ERC” han estat una constant cada cop que un sector de l’independentisme ha cregut que no era el correcte.
Com hauria estat el post 1 d’octubre si en lloc de posicionar-se des de l’agressivitat s’hagués parlat? Les conseqüències de tot plegat són evidents, s’ha perdut la majoria parlamentària i la possibilitat de govern. S’ha perdut força al carrer en un moment en què els discursos de la dreta extrema comporten més desigualtat, més agressivitat. Ara més que mai necessitàvem un moviment independentista fort i unit, amb un projecte consensuat, que no únic, i un full de ruta pactat, que no vol dir intocable però tampoc un llistat de desitjos poc factibles.
Si, poder soc pragmàtica, que no vol dir renunciar a res sinó que he volgut reflexionar des de les necessitats socials i nacionals, pensar en el que prioritzo i crec necessari. Molt possiblement es va perdre una oportunitat important i ara res serà fàcil ni ràpid i no sempre farem allò que més ens agrada. És com si quan obrim la nevera veiem que només tenim tomàquet, no podrem fer patates fregides, que és el que ens ve de gust.
Així, davant la investidura de la Presidència de la Generalitat, i com Mainat apuntava en un tuit, el bucle en la reflexió política està servit: es pot forçar no investir, però seria una irresponsabilitat política; es pot analitzar el preacord entre ERC i PSC, sabent que els socialistes -molt especialment el PSOE- tractaran d’enganyar-nos; Podem mirar de tornar a analitzar amb calma i rumiar-ho bé, poder anar a eleccions i empitjorar la situació?; acceptar el pacte com a mal menor i com a possibilitat d’obrir noves vies de diàleg social o no acceptar-ho i tornar a eleccions... o tornar a pensar-hi i valorar.
Un bucle no és fàcil, és una situació que obre portes i també dubtes. El que és del tot inacceptable és que un posicionament polític comporti insult i assetjament com ha passat altres cops i com està passant ara. El diàleg és la base del consens i si es vol un moviment amb una certa unitat d’acció -no tota evidentment- s’han d’emetre opinions respectuoses. Els que ara consideres enemics mortals són, amb tota probabilitat, companys i companyes teves en moltes mobilitzacions. Democràcia és respecte, radicalitat no és l’insult.