La nostra societat no sol estar preparada per la mort dels éssers estimats. Tampoc no ens fem a la idea prèviament, més enllà de saber que arriba, Conviure 16 anys amb algú és una relació llarga, és el meu cas amb la Fosca, una gossa que vam adoptar amb dos mesos i que forma part de les nostres vides, de la nostra família, a la que estimem profundament. Setze anys són molts per una gossa i ja sabem que comença una etapa diferent en què ella començarà a marxar.
Veig com altres viuen el comiat. Veig com molta gent maltracta o tracta de forma subsidiària aquells éssers amb qui han conviscut. Veig com molta gent gran que acaba en residències ha de dir adeu anticipat perquè no té dret a seguir convivint en aquests espais – siguin públics o privats-. Veig com gent que lloga un pis ha de negociar amb el propietari el fet de poder conviure amb un animal. Veig com en els desnonaments no es tenen en compte, tampoc, els animals amb qui conviuen les famílies afectades. Veig com els serveis d’acollida no tenen previst que la gent pugui ser acompanyada pels únics que l’acompanyen. De forma continuada aquells i aquelles que hem adoptat com a família i amb qui decidim conviure són exclosos.
El dolor recorda a altres pèrdues i les decisions solen ser molt doloroses perquè decideixes sobre el dret de qui té pocs drets i no té veu per defensar-los. En moments de pèrdua ningú no ens prepara i no sabem com dir adeu.
Dir adeu és preparar-se i és acompanyar, ho és amb les persones i ho és pels animals. Acompanyar els malestars per convertir-los en confort. Acompanyar la lentitud amb paciència. Acompanyar les dificultats amb carícies. Compartir, també, aquesta etapa és dur, però és satisfactori i, sobretot, els dona tranquil·litat.
Per molta gent el sol fet de dir això els pot semblar una ximpleria, una sensibleria, però som moltes les persones que ho vivim, veiem créixer, juguem, alimentem, cuidem, compartim i estimem aquestes criatures no humanes. Hi ha qui diu que els i les joves prefereixen tenir animals que infants -sense tenir en compte el que condiciona socialment, laboralment i econòmicament, per cert-, però obliden quantes famílies amb fills i filles tenim el plaer de conviure-hi.
Parlar de comiat és aprendre a allargar la vida, donar oportunitats, acomboiar i seguir compartint alegries, també dolors, com sempre i arreu. Aprendre a acomiadar-se vol dir enfortir els llaços i sentir alegria perquè has fet un bon acompanyament. Organitzar l’acomiadament, no pas abandonar ni ignorar, és enfortir-se mútuament i fer més llarg, i més feliç, el període final. No és dir adeu, no és dir ja adeu és refermar el vincle. Fosca, t’estimo!