L’ascensor social s’ha aturat al primer pis. Els principals encarregats de fer-lo funcionar durant molts anys, els partits socialdemòcrates, no saben com arreglar l’averia. La caixa d’eines tradicional, la que s’utilitzava per collar l’equilibri entre capitalisme i democràcia, ha quedat antiquada. La crisi ha demostrat que el sistema és incapaç de fer pujar de la planta baixa als pisos superiors als qui s’esforcen, amb independència del seu origen social.
Aquesta realitat condiciona les eleccions presidencials a França. A principis de 2014, amb un socialista presidint la República, Le Monde es feia ressò d’una àmplia enquesta –Génération quoi?- que retratava amb tota la duresa la joventut del país. Llegint aquelles dades, era evident que la idea de la meritocràcia havia saltat pels aires. La gran majoria dels joves, un 70%, no es veia amb possibilitats de demostrar les seves capacitats. “Se senten abandonats per la societat”, resumia una sociòloga. Són els “joves invisibles” urbans però també rurals –el camp, sempre tan oblidat- que ara poden estar temptats de votar el Front Nacional. La responsabilitat d’Hollande i de Valls és immensa.
El PS no només ha fracassat, com és obvi pels resultats de la primera volta, sinó que ha segat l’herba de l’esperança. Hollande, que presumia “d’home normal”, ha malbaratat la seva oportunitat i ha donat oxigen al tòpic del tots els polítics són iguals. Un sondeig d’aquesta setmana, publicat a la premsa francesa, posa de relleu un element qualitatiu a retenir: 6 de cada 10 votants de Macron –exministre socialista d’Economia- ho faran sense cap convenciment, ben al contrari del que passa amb Le Pen. El futur president no ho tindrà gens fàcil perquè haurà de fer política en un context de “confiança anèmica”, com ha escrit Martial Foucault, director del Centre de Recerques de Science Po.
En aquest context, el jove polític liberal haurà de reparar l’ascensor social. És essencial perquè França torni a funcionar i es tanqui l’esquerda que parteix el país en dues meitats. És imprescindible per evaporar el malson de l’extrema dreta, que creix quan l’estat del benestar ensopega. I per això caldrà aplicar polítiques predistributives, per repartir de base unes cartes semblants a tothom; caldrà demostrar que només enfortint Europa es poden embridar els excessos del mercat, i caldrà lluitar contra la corrupció, que dinamita la idea de justícia. Llàstima que la socialdemocràcia s’hagi deixar prendre aquesta bandera, la de la meritocràcia com a garantia d’igualtat, llibertat i progrés. I no només a França, per cert.
Aquesta realitat condiciona les eleccions presidencials a França. A principis de 2014, amb un socialista presidint la República, Le Monde es feia ressò d’una àmplia enquesta –Génération quoi?- que retratava amb tota la duresa la joventut del país. Llegint aquelles dades, era evident que la idea de la meritocràcia havia saltat pels aires. La gran majoria dels joves, un 70%, no es veia amb possibilitats de demostrar les seves capacitats. “Se senten abandonats per la societat”, resumia una sociòloga. Són els “joves invisibles” urbans però també rurals –el camp, sempre tan oblidat- que ara poden estar temptats de votar el Front Nacional. La responsabilitat d’Hollande i de Valls és immensa.
El PS no només ha fracassat, com és obvi pels resultats de la primera volta, sinó que ha segat l’herba de l’esperança. Hollande, que presumia “d’home normal”, ha malbaratat la seva oportunitat i ha donat oxigen al tòpic del tots els polítics són iguals. Un sondeig d’aquesta setmana, publicat a la premsa francesa, posa de relleu un element qualitatiu a retenir: 6 de cada 10 votants de Macron –exministre socialista d’Economia- ho faran sense cap convenciment, ben al contrari del que passa amb Le Pen. El futur president no ho tindrà gens fàcil perquè haurà de fer política en un context de “confiança anèmica”, com ha escrit Martial Foucault, director del Centre de Recerques de Science Po.
En aquest context, el jove polític liberal haurà de reparar l’ascensor social. És essencial perquè França torni a funcionar i es tanqui l’esquerda que parteix el país en dues meitats. És imprescindible per evaporar el malson de l’extrema dreta, que creix quan l’estat del benestar ensopega. I per això caldrà aplicar polítiques predistributives, per repartir de base unes cartes semblants a tothom; caldrà demostrar que només enfortint Europa es poden embridar els excessos del mercat, i caldrà lluitar contra la corrupció, que dinamita la idea de justícia. Llàstima que la socialdemocràcia s’hagi deixar prendre aquesta bandera, la de la meritocràcia com a garantia d’igualtat, llibertat i progrés. I no només a França, per cert.