L’hora d’Urkullu

A Bilbao, el quiosquer em diu que aquests dies s’estan venent més diaris catalans del què és habitual. En alguns balcons es veuen estelades i, a les parets, cartells amb una frase del lehendakari Aguirre: “Sempre amb Catalunya”. Euskadi, que viu un moment polític allunyat del català, no perd de vista el que passa a Barcelona. Hi ha neguit, sobretot després que el rei hagi renunciat al paper constitucional d’arbitratge. Després d’escoltar Felip VI, Iñigo Urkullu ha confessat la seva “decepció i preocupació”.

Alguns partits bascos ja alerten sobre la possibilitat de “contagi”. Fa uns dies, durant la celebració de l’Alderdi Eguna (el dia del partit), Urkullu va avisar la seva gent perquè no confongui “els principis i les aspiracions amb els procediments”. És a dir, sí a la coincidència amb els objectius del sobiranisme català però sense copiar-ne el camí. El lehendakari no ha amagat mai que discrepa de la via Puigdemont i, per això, el caire que estan prenent els esdeveniments després de l’1 d’octubre li deixa ben poc marge d’actuació.

Tal com estan les coses, el PNB no podrà aprovar els pressupostos de Rajoy. Però amb aquest gest Urkullu no en tindrà prou per frenar la pressió de l’esquerra abertzale i, fins i tot, d’una part del seu partit. El president basc confiava a erigir-se en mediador del conflicte -l’últim intent, la carta que ha fet arribar a Jean Claude Juncker- però les paraules del rei han dinamitat aquesta via. Felip VI ha pres partit pel 155: ni una menció als ferits de l’1-O, ni una frase apel·lant al diàleg. El lehendakari s’haurà de moure aviat si no vol que l’onada li passi per sobre. O és que algú pot imaginar que el Parlament basc debati sobre la posada al dia del seu autogovern mentre Madrid suspèn l’autonomia catalana?

El repte urgent d’Urkullu és demostrar que el seu projecte polític pot ser viable. Que la plurinacionalitat i la bilateralitat poden trobar espai en un Estat que diumenge va deixar prop de 900 ferits entre persones honrades que només volien votar. Si el PNB vol posar un dic de contenció a la unilateralitat que pot prendre forma a Catalunya durant els propers dies, ha de fer passos amb rapidesa. És evident que amb la dreta espanyola el projecte que defensen a Sabin Etxea no té cap possibilitat de supervivència. L’única opció que té, doncs, és buscar complicitats amb l’esquerra per investir un nou president que hi estigui disposat. Existeix?