La complexitat en política és poc sexy però necessària. Segurament que declarar la independència i suspendre-la al mateix temps no sedueix molts del qui fa anys que treballen per la república (alguns, per cert, ja picaven pedra des de molt abans del 2010, sovint aguantant la mirada condescendent d’altres). La via triada pel Govern, obrint-se a la mediació, s’allunya de l’èpica que acompanya els moments històrics però permet dues coses: convertir la qüestió catalana en un afer europeu i preservar la idea que Catalunya és un sol poble. La manifestació espanyolista de diumenge va ser un toc d’alerta que no es pot menystenir.
“Un prec de diàleg recorre Europa”, va avisar el president de la Generalitat. Un prec democràtic que apel·la al cor de la Unió i que van escoltar en directe un miler de periodistes, molts d’ells de mitjans estrangers. Contra l’intent de Ciutadans de situar l’independentisme al carro dels populismes eurofòbics, Puigdemont va ser hàbil convertint Brussel·les en corresponsable del que passi a partir d’ara. Europa es pot desentendre del problema? Sí, és clar, però el missatge que enviaria al món és que dona per morts els seus valors fundacionals.
La narrativa de la complexitat també permet cosir de portes endins. Potser els més satisfets (alleujats?) a la sortida del ple eren els representants de Catalunya Sí que es Pot. L’espai dels comuns torna a jugar. El repte, però, que ara tenen Ada Colau i Pablo Iglesias és majúscul perquè han de demostrar ràpidament que a l’altre cantó de la boira hi ha algú capaç de traduir les bones paraules en fets. En política.
Els punts suspensius que ha situat Puigdemont al guió desconcerten, sí, i només el pas dels dies dirà si són una bona jugada. De moment, els diputats sortien de l’hemicicle amb aquella cara que un sol fer després d’una pel·lícula que no ha acabat d’entendre. Tots havíem entrat al Parlament pensant que hi viuríem l’estètica dels grans moments, per a bé o per a mal, i hi descobríem que la pilota continua rodant però ara pels marges de la història, sempre més prosaics.
Hores abans, havia fullejat un llibret que havia llegit de jove. Es titula Les primeres 72 hores de república catalana, del doctor Joan Pelegrí i Partegàs. El recordava amb certa estima, no pas per la seva importància sinó pel que em va descobrir aleshores. L’autor, que era un jove l’abril del 1931, diu a la primera pàgina que si la república catalana només va aguantar tres dies va ser perquè “el gruix del poble català” no va sentir la “necessitat” de preservar-la i perquè va prevaldre “el sentit de la cordialitat” en favor de la segona república espanyola.
Passades pel sedàs del temps, les dues variables em continuen semblant essencials avui. D’una banda, la gent condicionarà el que passi durant les properes setmanes (fins on vol arribar la majoria?). De l’altra, la política espanyola. El 1931 bufaven vents de canvi a Madrid però avui les coses -de moment- són ben diferents: tot fa pensar que l’èpica no l’hi posarà el Parlament sinó el govern de Rajoy que, segons sembla, continua sense entendre res.
“Un prec de diàleg recorre Europa”, va avisar el president de la Generalitat. Un prec democràtic que apel·la al cor de la Unió i que van escoltar en directe un miler de periodistes, molts d’ells de mitjans estrangers. Contra l’intent de Ciutadans de situar l’independentisme al carro dels populismes eurofòbics, Puigdemont va ser hàbil convertint Brussel·les en corresponsable del que passi a partir d’ara. Europa es pot desentendre del problema? Sí, és clar, però el missatge que enviaria al món és que dona per morts els seus valors fundacionals.
La narrativa de la complexitat també permet cosir de portes endins. Potser els més satisfets (alleujats?) a la sortida del ple eren els representants de Catalunya Sí que es Pot. L’espai dels comuns torna a jugar. El repte, però, que ara tenen Ada Colau i Pablo Iglesias és majúscul perquè han de demostrar ràpidament que a l’altre cantó de la boira hi ha algú capaç de traduir les bones paraules en fets. En política.
Els punts suspensius que ha situat Puigdemont al guió desconcerten, sí, i només el pas dels dies dirà si són una bona jugada. De moment, els diputats sortien de l’hemicicle amb aquella cara que un sol fer després d’una pel·lícula que no ha acabat d’entendre. Tots havíem entrat al Parlament pensant que hi viuríem l’estètica dels grans moments, per a bé o per a mal, i hi descobríem que la pilota continua rodant però ara pels marges de la història, sempre més prosaics.
Hores abans, havia fullejat un llibret que havia llegit de jove. Es titula Les primeres 72 hores de república catalana, del doctor Joan Pelegrí i Partegàs. El recordava amb certa estima, no pas per la seva importància sinó pel que em va descobrir aleshores. L’autor, que era un jove l’abril del 1931, diu a la primera pàgina que si la república catalana només va aguantar tres dies va ser perquè “el gruix del poble català” no va sentir la “necessitat” de preservar-la i perquè va prevaldre “el sentit de la cordialitat” en favor de la segona república espanyola.
Passades pel sedàs del temps, les dues variables em continuen semblant essencials avui. D’una banda, la gent condicionarà el que passi durant les properes setmanes (fins on vol arribar la majoria?). De l’altra, la política espanyola. El 1931 bufaven vents de canvi a Madrid però avui les coses -de moment- són ben diferents: tot fa pensar que l’èpica no l’hi posarà el Parlament sinó el govern de Rajoy que, segons sembla, continua sense entendre res.