L’únic que no empara la democràcia és el delicte, la desobediència i l’abús”. La frase l’ha pronunciat Mariano Rajoy, després de reivindicar -ai!- la salut de la llibertat d’expressió, que fins i tot permet “ser independentista o antisistema”. És significativa aquesta insistència dels polítics espanyols en les formes del sobiranisme. Fixeu-vos que no hi ha un debat sobre el fons de la qüestió -és a dir, sobre la idea de sobirania- perquè això situaria el conflicte en el terreny de la política. El PP s’esforça aquests dies a reduir el referèndum a l’àmbit de l’ordre públic, fet que li permet justificar vaixells plens de policies, camions antidisturbis i senyors acomiadant guàrdies civils al crit de “a por ellos”.
Enviar el problema a la Fiscalia, però, no resol la situació i deixa preguntes sense resposta. La més important: acceptaria Espanya la possibilitat real de la independència amb unes altres formes? Hi ha alguna via que no sigui considerada delicte perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat si una majoria ho vol? Pot aspirar l’independentisme a culminar el seu projecte d’acord amb la legalitat espanyola, o bé els límits constitucionals el condemnen a quedar eternament en un pla teòric? Si aquest camí no existeix, aleshores apel·lar a les formes de Junts pel Sí i la CUP per respondre a cop de codi penal és una trampa política monumental.
Si Europa no ho canvia, ni el PP ni Ciutadans tenen cap intenció de trobar una via acordada per exercir el dret a decidir. La dreta vol guanyar aquest partit per golejada i, de fet, hi ha el risc que el que estem vivint aquests dies sigui el preàmbul d’una involució de l’estat autonòmic si el sobiranisme no se’n surt. Escoltin l’alerta que, en aquest sentit, ha fet el periodista Iñaki Gabilondo. El focus se situa, doncs, a l’esquerra, sobre aquells que apel·len a una sortida dialogada. Fins a on estan disposats a arribar el PSOE i Podem? Són ells els que haurien d’explicar on fixen els límits del diàleg que proposen perquè una hipotètica negociació que no admeti el dret a crear un estat propi seria poc més que una boira efímera.
Les esquerres haurien de tenir clar que és Espanya qui se la juga. Per molts col·legis electorals que es precintin, els catalans trobaran, tard o d’hora, la manera d’autodeterminar-se. És Madrid qui hauria de tenir pressa perquè el sobiranisme no pot ni vol posar-se a canviar la Constitució. Sánchez i Iglesias haurien de ser els primers interessats a fer política, seguint l’exemple del Canadà o del Regne Unit. No oblidem que Rajoy i Rivera només sumen el 46% dels vots. Tot plegat sembla ara política ficció, cert. Veurem què passa a partir del dia 2, quan comenci el test d’estrès de veritat.
Enviar el problema a la Fiscalia, però, no resol la situació i deixa preguntes sense resposta. La més important: acceptaria Espanya la possibilitat real de la independència amb unes altres formes? Hi ha alguna via que no sigui considerada delicte perquè Catalunya pugui esdevenir un Estat si una majoria ho vol? Pot aspirar l’independentisme a culminar el seu projecte d’acord amb la legalitat espanyola, o bé els límits constitucionals el condemnen a quedar eternament en un pla teòric? Si aquest camí no existeix, aleshores apel·lar a les formes de Junts pel Sí i la CUP per respondre a cop de codi penal és una trampa política monumental.
Si Europa no ho canvia, ni el PP ni Ciutadans tenen cap intenció de trobar una via acordada per exercir el dret a decidir. La dreta vol guanyar aquest partit per golejada i, de fet, hi ha el risc que el que estem vivint aquests dies sigui el preàmbul d’una involució de l’estat autonòmic si el sobiranisme no se’n surt. Escoltin l’alerta que, en aquest sentit, ha fet el periodista Iñaki Gabilondo. El focus se situa, doncs, a l’esquerra, sobre aquells que apel·len a una sortida dialogada. Fins a on estan disposats a arribar el PSOE i Podem? Són ells els que haurien d’explicar on fixen els límits del diàleg que proposen perquè una hipotètica negociació que no admeti el dret a crear un estat propi seria poc més que una boira efímera.
Les esquerres haurien de tenir clar que és Espanya qui se la juga. Per molts col·legis electorals que es precintin, els catalans trobaran, tard o d’hora, la manera d’autodeterminar-se. És Madrid qui hauria de tenir pressa perquè el sobiranisme no pot ni vol posar-se a canviar la Constitució. Sánchez i Iglesias haurien de ser els primers interessats a fer política, seguint l’exemple del Canadà o del Regne Unit. No oblidem que Rajoy i Rivera només sumen el 46% dels vots. Tot plegat sembla ara política ficció, cert. Veurem què passa a partir del dia 2, quan comenci el test d’estrès de veritat.