Fa setmanes que es trenquen coses profundes, estrips que difícilment es podran apedaçar. És una ruptura íntima que va més enllà de l’independentisme. L’estratègia de l’estat espanyol per frenar la república catalana ha topat contra el sentit comú de la majoria de la societat, ha trepitjat línies vermelles impensables i ens ha ferit la dignitat col·lectiva. La distància entre Madrid i Barcelona ja no es pot mesurar en quilòmetres. Un cop més el govern de Rajoy ha tornat a ser el millor cohesionador del catalanisme, del Partit Demòcrata a Catalunya en Comú.
Les cicatrius de l’ànima costaran de curar. L’1 d’octubre vam veure violència policial contra persones que volien votar en un referèndum que les autoritats espanyoles ja havien dit que no tenia cap validesa. Aleshores, per què? Hem hagut d’escoltar que les xifres de ferits eren falses, criminalitzant les víctimes. No s’acaba aquí. Han situat l’escola catalana sota el focus, després que l’exministre Wert fracassés en l’intent de reconquesta espiritual de nens i nenes. I si ataquen un model educatiu d’èxit és perquè saben que és el millor ascensor social, el que permet als fills de les classes treballadores somiar en un demà millor. Després han perseguit el Major dels Mossos, símbol del coratge contra el terrorisme, i han banalitzat l’assassinat de Companys, que hauria de ser mirall per a tots els demòcrates del món.
I ara han empresonat dos homes honestos. Cuixart i Sànchez, que no han fet mal a ningú, els han tancat només per ser la veu de milions de persones que des de fa anys demanen de forma pacífica una sortida política a la relació entre Catalunya i Espanya. El que ha fet la justícia espanyola és una temeritat enorme perquè la columna vertebral d’una nació sense Estat propi és la societat civil. Empresonen els dos Jordis per impotència, perquè no poden guanyar el sobiranisme a les urnes. El pla dissenyat per la Moncloa i el PP busca reduir l’independentisme a una xifra electoralment suportable, sense oferir cap via d’oxigen.
Davant d’això, què cal fer? Les concentracions al carrer són importants però sobretot cal que el Govern prengui decisions amb urgència. Que expliqui què farà davant de la imminent aplicació del 155. L’èxit passa per anunciar amb nitidesa al món que Catalunya és subjecte polític i preservar la unitat del catalanisme de les últimes hores per superar la frontera del 48% dels vots de les eleccions del 27-S. Compaginar les dues variables és complicat però possible. I, sobretot, necessari per frenar un embat que creix minut a minut i pretén carregar-se peces molt delicades, seguint la màxima d’Aznar de trencar Catalunya abans de permetre un adéu civilitzat.
Les cicatrius de l’ànima costaran de curar. L’1 d’octubre vam veure violència policial contra persones que volien votar en un referèndum que les autoritats espanyoles ja havien dit que no tenia cap validesa. Aleshores, per què? Hem hagut d’escoltar que les xifres de ferits eren falses, criminalitzant les víctimes. No s’acaba aquí. Han situat l’escola catalana sota el focus, després que l’exministre Wert fracassés en l’intent de reconquesta espiritual de nens i nenes. I si ataquen un model educatiu d’èxit és perquè saben que és el millor ascensor social, el que permet als fills de les classes treballadores somiar en un demà millor. Després han perseguit el Major dels Mossos, símbol del coratge contra el terrorisme, i han banalitzat l’assassinat de Companys, que hauria de ser mirall per a tots els demòcrates del món.
I ara han empresonat dos homes honestos. Cuixart i Sànchez, que no han fet mal a ningú, els han tancat només per ser la veu de milions de persones que des de fa anys demanen de forma pacífica una sortida política a la relació entre Catalunya i Espanya. El que ha fet la justícia espanyola és una temeritat enorme perquè la columna vertebral d’una nació sense Estat propi és la societat civil. Empresonen els dos Jordis per impotència, perquè no poden guanyar el sobiranisme a les urnes. El pla dissenyat per la Moncloa i el PP busca reduir l’independentisme a una xifra electoralment suportable, sense oferir cap via d’oxigen.
Davant d’això, què cal fer? Les concentracions al carrer són importants però sobretot cal que el Govern prengui decisions amb urgència. Que expliqui què farà davant de la imminent aplicació del 155. L’èxit passa per anunciar amb nitidesa al món que Catalunya és subjecte polític i preservar la unitat del catalanisme de les últimes hores per superar la frontera del 48% dels vots de les eleccions del 27-S. Compaginar les dues variables és complicat però possible. I, sobretot, necessari per frenar un embat que creix minut a minut i pretén carregar-se peces molt delicades, seguint la màxima d’Aznar de trencar Catalunya abans de permetre un adéu civilitzat.