Madrid sap que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes. Potser no totes les que estaven previstes ni en les condicions que caldria. Però n’hi haurà. I cues de gent que desafiarà el Constitucional, la Fiscalia i la brigada Zoido, dedicada a perseguir cartells, pals d’escombra i pots de cola per enganxar (a part d’altres excessos que atempten greument contra drets fonamentals). El que estem veient aquests dies, que a voltes ens sembla esperpèntic i a voltes perillós, no és cap improvisació. Rajoy té una estratègia dissenyada en dues fases, per abans i després del referèndum.
Primera part: reduir la participació. El que s'ha anomenat la campanya de la por busca que vagi poca gent a votar. El PP, el PSOE i Ciutadans han garantit al seu electorat que no se celebrarà cap referèndum, i l’única via que tenen per complir amb la paraula donada és que l’assistència sigui inferior al 9-N i al 27-S. Les altres alternatives per evitar la votació serien poc digeribles a Europa. L’objectiu de la Moncloa és poder comparèixer la nit del dia 1 i afirmar que els catalans han donat l’esquena al dret a decidir. Per això aquesta fal·lera a evitar que els periodistes facin la seva feina; per això aquesta dèria a interceptar targetes censals i comunicacions.
Segona part de l’estratègia estatal: preparar-se pel dia 2. Passi el que passi d’aquí a deu dies, serà l’hora de la política. Ja sigui per negociar la independència o bé per pensar un nou model territorial. El PP no té majoria absoluta i les esquerres li reclamaran que es mogui (encara que només sigui per no trobar-se ells la patata calenta sobre la taula quan els toqui governar). La imatge del carrer Zurita de Madrid diumenge passat ple a vessar de gent, fent costat a l’acte pel dret a decidir al Teatro del Barrio, és un senyal que una part de la societat espanyola comença a estar inquieta. Probablement perquè temen que la resposta que el PP aplica a l’independentisme tindrà ressonàncies en la salut democràtica de tot l’Estat.
En aquest escenari, Rajoy busca una Catalunya més dèbil que abans que comencés el procés. Si no hi ha independència, tot el terreny que ara perdi l’autogovern s’haurà de reconquerir. Per això, Madrid aprofita l’ocasió per intervenir les finances i la seguretat: si toca negociar, caldrà tornar a discutir qüestions que crèiem consolidades.
Com tot disseny, però, les coses es poden tòrcer. I, al meu entendre, hi ha dos factors que poden ser determinants per capgirar els plans de la Moncloa. El primer, abans de l’1-O: la dignitat col·lectiva s’activa quan se sent ferida. El segon, després de l’1-O: la política espanyola corre el risc de quedar-se sense marge d’acció, desbordada per totes aquelles institucions que ara ha llençat com un huracà contra cartells, pots de cola i drets fonamentals com la llibertat d’expressió i d’opinió.
Primera part: reduir la participació. El que s'ha anomenat la campanya de la por busca que vagi poca gent a votar. El PP, el PSOE i Ciutadans han garantit al seu electorat que no se celebrarà cap referèndum, i l’única via que tenen per complir amb la paraula donada és que l’assistència sigui inferior al 9-N i al 27-S. Les altres alternatives per evitar la votació serien poc digeribles a Europa. L’objectiu de la Moncloa és poder comparèixer la nit del dia 1 i afirmar que els catalans han donat l’esquena al dret a decidir. Per això aquesta fal·lera a evitar que els periodistes facin la seva feina; per això aquesta dèria a interceptar targetes censals i comunicacions.
Segona part de l’estratègia estatal: preparar-se pel dia 2. Passi el que passi d’aquí a deu dies, serà l’hora de la política. Ja sigui per negociar la independència o bé per pensar un nou model territorial. El PP no té majoria absoluta i les esquerres li reclamaran que es mogui (encara que només sigui per no trobar-se ells la patata calenta sobre la taula quan els toqui governar). La imatge del carrer Zurita de Madrid diumenge passat ple a vessar de gent, fent costat a l’acte pel dret a decidir al Teatro del Barrio, és un senyal que una part de la societat espanyola comença a estar inquieta. Probablement perquè temen que la resposta que el PP aplica a l’independentisme tindrà ressonàncies en la salut democràtica de tot l’Estat.
En aquest escenari, Rajoy busca una Catalunya més dèbil que abans que comencés el procés. Si no hi ha independència, tot el terreny que ara perdi l’autogovern s’haurà de reconquerir. Per això, Madrid aprofita l’ocasió per intervenir les finances i la seguretat: si toca negociar, caldrà tornar a discutir qüestions que crèiem consolidades.
Com tot disseny, però, les coses es poden tòrcer. I, al meu entendre, hi ha dos factors que poden ser determinants per capgirar els plans de la Moncloa. El primer, abans de l’1-O: la dignitat col·lectiva s’activa quan se sent ferida. El segon, després de l’1-O: la política espanyola corre el risc de quedar-se sense marge d’acció, desbordada per totes aquelles institucions que ara ha llençat com un huracà contra cartells, pots de cola i drets fonamentals com la llibertat d’expressió i d’opinió.