S’acaba de publicar el llibre El moment Alomar i el procés nacionalitzador, (1901-1931). (Afers, Catarroja, 2026). Es tracta de la tesi doctoral de Roc Solà que rebé el IV premi d’assaig de l’Ateneu Barcelonès. Aquí van unes reflexions que semblen ben actuals i que ens haurien d’ajudar a fixar un horitzó al republicanisme, a l’independentisme nacional i a les esquerres.
En aquest país tenim a gent mediocre que passen per ser grans intel·lectuals quan son de dretes, i els grans intel·lectuals, com que son d’esquerres, no els coneix quasi ningú. I si son anticlericals encara menys. És el cas d’Alomar. Va ser un dels polítics catalans amb més nivell, no en va Josep Pla, adversari clar d’Alomar, deia d’ell: "llegeix un llibre diari, escriu un article diari". Alomar ve d’una tradició democràtica i republicana que era molt millor que la dretana: Josep Robrenyo, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall i tot el republicanisme federal del XIX.
La tesi de Roc Solà és que al segle XX, fins que l’esquerra no aconsegueix tenir un projecte nacional estretament vinculat a un projecte socialista, Catalunya no està en condicions d’esdevenir una nació. Mentrestant la dreta, “regionalista” no ho oblidéssim, davant dels reptes dels catalans, sempre es posaran a favor i reclamaran l’actuació de l’Estat espanyol en les seves pitjors armes: exèrcit, policia i, si cal sicaris pistolers. Ho fan el 1902, 1908, 1909, 1923 i 1936.
Els republicans catalanistes eren minoria a inicis del segle XX. Viuen la brutal repressió que commociona Catalunya de la Vaga General de 1902 i les lamentables paraules del Dr. Robert al Congres de Diputats, la brutal actitud de Prat de la Riba i Francesc Cambó de proposar al govern de Madrid que acabi amb el Pressupost de Cultura de 1908 de l’Ajuntament de Barcelona on es volien construir escoles en català i coeducatives, i l’actitud duríssima contra la classe obrera del partit burgès, durant la Setmana Gloriosa (amb paraules d’Alomar) de 1909. Cal dir que Alomar publica un article molt valent abans de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guardia, del qual Solà rescata de l’oblit i en canvi coneixem els no publicats aquells dies “per patriotisme” dirà Josep Benet, de Joan Maragall.
Tots aquests esdeveniments comportaran la crisis de Solidaritat Catalana, degut a les contradiccions de la Lliga que entre el poble català i els diners sempre es posa al costat de l’interès. Ho poden sintetitzar les paraules de Teresa Claramunt en referencia a la Lliga “volen una Catalunya lliure, però el català esclau”.
Amb aquests fets el republicanisme catalanista reflexiona amb Gabriel Alomar a l’avançada, que cal un gir en el programa social. Un gir que, per exemple, acabarà comportant que Francesc Layret proposi el 1919 l’entrada del Partit Republicà Català a la Internacional Comunista.
Mentrestant i paral·lelament a la tasca activista i militant, hi ha una tasca intel·lectual imparable d’Alomar, per exemple innova en el concepte de nació. Proposa una nació “futurista”, que miri al futur i que no sigui deutora ni esclava d’un passat imaginari. I contra els vents que ara bufen de Ripoll, contra la “Veneració supersticiosa tributada als pares qui dormen en tombes insonores”. Fins i tot plantejava la reivindicació dels escriptors musulmans de Mallorca. Vol una nació que sempre estigui en construcció amb els vius: “aspirem a absorbir i nacionalitzar catalanament tots els que vinguin”. Alomar es declara republicà “catalanista socialista” i anticolonialista. Creu que l’esquerra: “és precís enrogir-la mes”. Deia “cal ser molt més revolucionaris, molt mes subversius”. Per Alomar una nació ho és per “la voluntat de ser-ho”. En l’oposició entre Alomar i Prat de la Riba no hi ha color.
El “Moment Alomar” seria aquell en que el catalanisme republicà d’esquerres vol ser hegemònic, perquè vol mimetitzar-se amb la classe obrera catalana. I ho aconsegueixen. A inicis dels anys trenta un 35% de la població urbana no era catalana d’origen. Una dada a retenir. El 12 d’abril hi ha la gran victòria d’ERC en coalició amb USC i on es crida “Visca Macià, mori Cambó”. A les eleccions successives la victòria de l’esquerra és aclaparadora. A les eleccions constituents de 1931 Gabriel Alomar serà la segona persona mes votada, només per sota de Macià. Va ser necessària una lluita espectacular durant trenta anys fins arribar a aquí. Centenars d’anys de presó, exilis, Francesc Layret i Salvador Seguí, entre molts altres, assassinats. Van fer falta moltes lluites però també molts llibres, articles i debats. Les victòries no s’aconsegueixen ràpidament. Necessiten una gestió intel·ligent de la política i molta, molta militància perseverant.
Roc Solà, un gran historiador, afirma amb raó que Alomar és el pensador més important del catalanisme d’esquerres del període inicial del segle XX. Només quan el projecte nacional està protagonitzat per l’esquerra és quan Catalunya avança. “Alliberar la terra catalana del domini capitalista és exactament fer obra de catalanisme”, deia Alomar. Això mateix passarà a la transició quan, amb una gran immigració, hi ha la renacionalització de Catalunya liderada per l’Assemblea de Catalunya i hegemonitzada pel PSUC. I alguna cosa semblant falta avui, per demà.
Per tal que la història ensenyi, cal en primer lloc historiadors que rebusquin en el passat ensenyances de moments crucials de Catalunya, Solà ho fa esplèndidament. En segon lloc que la gent compri i llegeixi llibres. I en tercer lloc que els entengui. Tres condicions que no semblen abundar en els nostres dies. Ho deia millor Antonio Gramsci: “La història ensenya, però no hi ha deixebles que aprenguin d'ella”.