Un mes i escaig després de l’atac de Hamàs les mil quatre-centes víctimes israelianes i les més de deu mil palestines són el trist balanç d’aquest nou esclat d’un conflicte ja gairebé secular. Tanmateix, la comunitat internacional no reacciona. Els Estats Units fins ara ha donat suport incondicional a l’ofensiva israeliana i la UE manté un paper vacil·lant i, en darrera instància, també manté el suport a Israel. La situació, doncs, i encara que sembli impossible, lamentablement, pot anar a pitjor. I, sens dubte, la guerra que lliura l’ultradretà govern de Benjamin Netanyahu contra l’organització armada palestina ens interpel·la a tots, com i igualment ens interpel·la la guerra d’Ucraïna, avui gairebé desapareguda dels mitjans de comunicació. Ens interpel·len i deixen moltes preguntes sense resposta i en molt mal lloc a la comunitat internacional que, en realitat, tendim a confondre amb el que pròpiament hauríem de denominar comunitat occidental, ja que el Sud Global cada cop s’allunya més dels postulats que defensen en les relacions internacionals els Estats Units i la UE. Centrem-nos, avui en Gaza.
Una primera pregunta que no té una resposta fàcil és perquè Hamàs decideix dur a terme l’atac indiscriminat del 7 d’octubre. Una primera resposta l’apuntava en aquestes pàgines el mateix dia 7 quan assenyalava que l’atac de Hamàs era un intent de resposta als Acords d’Abraham que han suposat el reconeixement de l’estat d’Israel per part del Marroc, dels Emirats Àrabs, de Bahrain i de Sudan, que es venien a afegir al reconeixement fet en el seu moment per Egipte (1980) i Jordània (1994) i a les relacions comercials que manté Oman, i a l’establiment de converses o negociacions entre Riad i Tel-Aviv. La causa palestina perdia així els pocs teòrics defensors amb què comptava i la sensació de solitud i manca de futur aboca Hamàs a una acció irresponsable, que inclou l’assassinat de civils indefensos, sense mesurar les conseqüències en forma de resposta de l’exèrcit d’Israel i de patiment dels palestins de Gaza. Una acció que a més projecta un relat totalment negatiu pels palestins. Els dirigents de Hamàs no van considerar en cap moment les conseqüències negatives del seu atac per la causa palestina i, potser, només van pensar en la possibilitat d’intercanviar centenars de presos pels ostatges i liderar, amb el ressò de l’atac, la resistència palestina també a Cisjordània en detriment d’una desprestigiada Autoritat Nacional Palestina (Mahmud Abbas) menystinguda per Netanyahu.
Però hi ha encara una pregunta sense resposta tant o més rellevant que l’anterior. Com és possible que els serveis d’intel·ligència d’Israel, que disposen d’efectius sobre el terreny a Gaza -col·laboradors i infiltrats- no detectessin la preparació d’una operació de l’abast com la del 7 d’octubre. Tan gran és la desconnexió i el malestar dels militars -i els reservistes- amb el govern de Netanyahu per la qüestió de la reforma judicial que han tornat no operatius els serveis d’intel·ligència? Mitjans israelians com el liberal Haaretz no van dubtar a responsabilitzar al líder del Likud de què havia succeït. Era, tanmateix, l’únic responsable? Serà possible algun dia treure l’entrellat d’aquestes dues qüestions? Tot és tan lineal i simple com sembla: error polític-militar de Hamàs, ineficàcia dels serveis d’intel·ligència israelians (el mateix es va dir el 1973 fins que Henry Kissinger va apuntar en les seves memòries una explicació força més complexa a la que no era aliena Golda Meir)?
En tot cas, el que resulta preocupant a hores d’ara és el nivell de deshumanització de l’altre al qual han arribat els sectors més extrems -i potser majoritaris- de la població d’Israel i Palestina, empesos pel supremacisme jueu, uns, i pel fanatisme del radicalisme confessional, els altres. Sense aquesta deshumanització de l’altre no és possible la guerra i quan això succeeix ja no hi ha aturador com està succeint ara mateix amb els bombardeigs de Gaza amb el pretext d’acabar amb enclavaments estratègics de Hamàs. I resulta com a mínim obscena la passivitat amb què ho contempla tot plegat la comunitat internacional, el menyspreu mostrat pel govern de Netanyahu a les resolucions de Nacions Unides i al mateix secretari general António Guterres i la manca d’iniciatives per obligar les parts a un alto el foc -avui només Israel pot decretar-lo-, seure’s i posar fi a tantes morts inútils -dones, nens i famílies senceres- i al drama dels ostatges.
Certament el camp de la pau s’ha reduït dràsticament a Israel respecte a fa uns anys, a pesar de la tasca encomiable que segueixen fent moviments com Dones de Negre, Pau Ara, Trencant el Silenci o B’Tselem. I així, en les darreres eleccions (novembre de 2022) el Nou Moviment - Mérets (sionista d’esquerres, verd, social demòcrata, considerat el representant del moviment israelià per la pau en la Kenésset, defensor dels drets humans i membre de la Internacional Socialista) es quedava sense representació parlamentària per primera vegada des de la seva fundació el 1992, mentre el laborisme obtenia només 4 diputats i les dues llistes àrabs un total de 10 sobre 120. Només l’aparició de nous moviments com Combatants for Peace creat el 2006 per antics lluitadors palestins com Sulaiman Khatib (14 anys en les presons israelianes) o exoficials i militars israelians com Chen Alon o Avner Wishnitzer representen avui un bri d’esperança en aquest escenari apocalíptic.
En aquest context, molts creuen que la solució dels dos estats ha esdevingut impossible i no veuen solució al conflicte. Però, la consolidació d’Israel sobre la totalitat de Palestina significaria la consolidació d’un estat binacional amb ciutadans de primera i de segona i l’inici d’una nova etapa, mai explorada pel moviment palestí, de lluita pels drets civils com als Estats Units del segle XX. Això no obstant, altres pensen que encara cal intentar la solució dels dos estats i, en aquest sentit, seria bo per part de la UE un gest polític que portés al reconeixement de l’estat palestí com entitat política en igualtat de condicions amb Israel. Les qüestions de l’abast territorial, els assentaments israelians, les fronteres, el retorn dels refugiats, la capitalitat de Jerusalem, la seguretat... caldria solucionar-los potser més endavant. No és una acció necessàriament en contra d’Israel sinó una forma de posar en el mateix nivell polític les dues parts en conflicte i insistir en la necessitat de trobar una sortida negociada, justa i de futur.
Per això, com explicava ahir l’alcalde de Ramallah, Issa Kassis, en un acte organitzat conjuntament per Metropolis i el CIDOB, cal acabar primer amb l’ocupació, que ha esdevingut també mental, arribar a un alto el foc en la crisi actual i posar fi a les amenaces i la violència dels colons sobre les propietats i les famílies palestines. En tot cas, serien dos estats complementaris i destinats a entendre’s atesa l’aportació de mà d’obra palestina diària a l’economia israeliana. Ara com ara un impossible, mentre actituds com l’explicitada pel secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, en la gira que ha fet per la regió sigui la d’oferir "pauses humanitàries", descartant l’alto el foc i mantenint el suport a Israel. Així, l’únic que pot succeir és que la violència s’estengui a Cisjordània, on ja s’han produït enfrontaments i víctimes des dels inicis de la crisi.
Una primera pregunta que no té una resposta fàcil és perquè Hamàs decideix dur a terme l’atac indiscriminat del 7 d’octubre. Una primera resposta l’apuntava en aquestes pàgines el mateix dia 7 quan assenyalava que l’atac de Hamàs era un intent de resposta als Acords d’Abraham que han suposat el reconeixement de l’estat d’Israel per part del Marroc, dels Emirats Àrabs, de Bahrain i de Sudan, que es venien a afegir al reconeixement fet en el seu moment per Egipte (1980) i Jordània (1994) i a les relacions comercials que manté Oman, i a l’establiment de converses o negociacions entre Riad i Tel-Aviv. La causa palestina perdia així els pocs teòrics defensors amb què comptava i la sensació de solitud i manca de futur aboca Hamàs a una acció irresponsable, que inclou l’assassinat de civils indefensos, sense mesurar les conseqüències en forma de resposta de l’exèrcit d’Israel i de patiment dels palestins de Gaza. Una acció que a més projecta un relat totalment negatiu pels palestins. Els dirigents de Hamàs no van considerar en cap moment les conseqüències negatives del seu atac per la causa palestina i, potser, només van pensar en la possibilitat d’intercanviar centenars de presos pels ostatges i liderar, amb el ressò de l’atac, la resistència palestina també a Cisjordània en detriment d’una desprestigiada Autoritat Nacional Palestina (Mahmud Abbas) menystinguda per Netanyahu.
Però hi ha encara una pregunta sense resposta tant o més rellevant que l’anterior. Com és possible que els serveis d’intel·ligència d’Israel, que disposen d’efectius sobre el terreny a Gaza -col·laboradors i infiltrats- no detectessin la preparació d’una operació de l’abast com la del 7 d’octubre. Tan gran és la desconnexió i el malestar dels militars -i els reservistes- amb el govern de Netanyahu per la qüestió de la reforma judicial que han tornat no operatius els serveis d’intel·ligència? Mitjans israelians com el liberal Haaretz no van dubtar a responsabilitzar al líder del Likud de què havia succeït. Era, tanmateix, l’únic responsable? Serà possible algun dia treure l’entrellat d’aquestes dues qüestions? Tot és tan lineal i simple com sembla: error polític-militar de Hamàs, ineficàcia dels serveis d’intel·ligència israelians (el mateix es va dir el 1973 fins que Henry Kissinger va apuntar en les seves memòries una explicació força més complexa a la que no era aliena Golda Meir)?
En tot cas, el que resulta preocupant a hores d’ara és el nivell de deshumanització de l’altre al qual han arribat els sectors més extrems -i potser majoritaris- de la població d’Israel i Palestina, empesos pel supremacisme jueu, uns, i pel fanatisme del radicalisme confessional, els altres. Sense aquesta deshumanització de l’altre no és possible la guerra i quan això succeeix ja no hi ha aturador com està succeint ara mateix amb els bombardeigs de Gaza amb el pretext d’acabar amb enclavaments estratègics de Hamàs. I resulta com a mínim obscena la passivitat amb què ho contempla tot plegat la comunitat internacional, el menyspreu mostrat pel govern de Netanyahu a les resolucions de Nacions Unides i al mateix secretari general António Guterres i la manca d’iniciatives per obligar les parts a un alto el foc -avui només Israel pot decretar-lo-, seure’s i posar fi a tantes morts inútils -dones, nens i famílies senceres- i al drama dels ostatges.
Certament el camp de la pau s’ha reduït dràsticament a Israel respecte a fa uns anys, a pesar de la tasca encomiable que segueixen fent moviments com Dones de Negre, Pau Ara, Trencant el Silenci o B’Tselem. I així, en les darreres eleccions (novembre de 2022) el Nou Moviment - Mérets (sionista d’esquerres, verd, social demòcrata, considerat el representant del moviment israelià per la pau en la Kenésset, defensor dels drets humans i membre de la Internacional Socialista) es quedava sense representació parlamentària per primera vegada des de la seva fundació el 1992, mentre el laborisme obtenia només 4 diputats i les dues llistes àrabs un total de 10 sobre 120. Només l’aparició de nous moviments com Combatants for Peace creat el 2006 per antics lluitadors palestins com Sulaiman Khatib (14 anys en les presons israelianes) o exoficials i militars israelians com Chen Alon o Avner Wishnitzer representen avui un bri d’esperança en aquest escenari apocalíptic.
En aquest context, molts creuen que la solució dels dos estats ha esdevingut impossible i no veuen solució al conflicte. Però, la consolidació d’Israel sobre la totalitat de Palestina significaria la consolidació d’un estat binacional amb ciutadans de primera i de segona i l’inici d’una nova etapa, mai explorada pel moviment palestí, de lluita pels drets civils com als Estats Units del segle XX. Això no obstant, altres pensen que encara cal intentar la solució dels dos estats i, en aquest sentit, seria bo per part de la UE un gest polític que portés al reconeixement de l’estat palestí com entitat política en igualtat de condicions amb Israel. Les qüestions de l’abast territorial, els assentaments israelians, les fronteres, el retorn dels refugiats, la capitalitat de Jerusalem, la seguretat... caldria solucionar-los potser més endavant. No és una acció necessàriament en contra d’Israel sinó una forma de posar en el mateix nivell polític les dues parts en conflicte i insistir en la necessitat de trobar una sortida negociada, justa i de futur.
Per això, com explicava ahir l’alcalde de Ramallah, Issa Kassis, en un acte organitzat conjuntament per Metropolis i el CIDOB, cal acabar primer amb l’ocupació, que ha esdevingut també mental, arribar a un alto el foc en la crisi actual i posar fi a les amenaces i la violència dels colons sobre les propietats i les famílies palestines. En tot cas, serien dos estats complementaris i destinats a entendre’s atesa l’aportació de mà d’obra palestina diària a l’economia israeliana. Ara com ara un impossible, mentre actituds com l’explicitada pel secretari d’Estat dels Estats Units, Antony Blinken, en la gira que ha fet per la regió sigui la d’oferir "pauses humanitàries", descartant l’alto el foc i mantenint el suport a Israel. Així, l’únic que pot succeir és que la violència s’estengui a Cisjordània, on ja s’han produït enfrontaments i víctimes des dels inicis de la crisi.