El canvi climàtic està donant lloc a una nova era que, metafòricament i per analogia amb les eres geològiques de la Terra, denominem antropocè, és a dir, la nova era geològica provocada per l’acció de l’home sobre la Terra des de la Revolució Industrial. I un dels efectes més visibles del canvi climàtic és que l’escalfament global està modificant profundament l’entorn, les formes de vida i les polítiques en alguns llocs i regions del planeta. Així, estem assistint al desgel del permagel (de l’anglès permafrost, terres permanentment congelades) en àmplies zones d’Alaska, Rússia (a Europa i Sibèria), Noruega, la Xina, Canadà, Grenlàndia, Tibet... amb el consegüent perill que el desgel alliberi gas metà o virus que porten congelats desenes o centenars de milers d’anys en el fons de llacs de regions remotes i que poden causar un increment de l’efecte hivernacle o malalties desconegudes d’efectes imprevisibles.
L’altre efecte visible que està provocant el creixent escalfament global és la fusió del gel dels pols, no només a l’Antàrtida, sinó principalment a l’Àrtic que ja fa uns anys que és navegable durant alguns mesos de l’any i no només durant l’estiu boreal. I va a més, el 2023 ha estat l’estiu boreal més càlid (16,77 °C de mitjana) registrat mai a escala global des del 1940, l’any que s’inicien els registres. En paral·lel, la massa de gel marí als pols va disminuir per sota del 12% de la mitjana a l’Antàrtida i del 10% a l’Àrtic. I, el fet que aquest últim sigui navegable una part de l’any (a diferència de l’Àrtic, l’Antàrtic cobreix el continent que es troba sota el gel) està provocant canvis importants en les comunicacions entre Europa, Àsia i Amèrica del Nord, ja que pot escurçar el temps de la travessia i entorn del 40% dels costos d'aquesta.
En suma, l’Àrtic i l’Antàrtic s’escalfen més ràpidament que la resta del món i la pèrdua de massa de gel en els pols pot acabar afectant també indrets del planeta molt allunyats i genera al mateix temps una disputa pel control d’uns espais que fins ara només eren freqüentats per exploradors i científics. I alguns dels canvis són ja perceptibles i modifiquen les formes de vida de les poblacions autòctones d’aquestes regions (inuits a Amèrica i samis a Europa) que, com les de les zones pròximes, són sovint obligades a emigrar i reubicar-se. També la fauna polar veu alterats el seu ecosistema i la seva supervivència. Igualment es produeixen canvis en les infraestructures (carreteres, oleoductes, aeroports, instal·lacions militars, ferrocarrils, edificis, etc.) que amb la desaparició del gel i el permagel fan inestables els fonaments sobre els quals es van edificar. I, encara, el progressiu increment de la temperatura mitjana afavoreix els incendis a les zones de tundra i de taigà o boscos boreals de coníferes que tenen com efectes secundaris alliberar més emissions de CO₂ a l’atmosfera, accelerar el desgel del permagel i elevar encara més la temperatura de l’aigua del mar, la qual cosa modifica els corrents oceànics i, de retruc, les rutes de les migracions dels bancs de peixos i el clima.
Però, sens dubte, l’efecte més perceptible fins ara és el canvi que l’obertura de la nova ruta polar de comunicació entre els continents està provocant en la geopolítica àrtica: el passat 6 d’octubre, Rússia anunciava a Sant Petersburg l’arribada des de Shanghai d’un primer vaixell de mercaderies, un portacontenidors denominat Newnew polar bear, per la Ruta Marítima del Nord o Ruta Àrtica. El fet que, segons l’Energy Information Administration (EIA) dels Estats Units, sota les aigües marines de l’Àrtic es trobin el 22% de les reserves d’hidrocarburs per descobrir (s’estima que un 13% de les de petroli i un 30% de les de gas natural del total de les reserves mundials inexplorades) i grans quantitat de reserves minerals com cinc, plom, coure, níquel, ferro, or, diamants, metalls del grup del platí i altres minerals estratègics, especialment les cobejades "terres rares" imprescindibles per garantir la transició energètica, fan de les aigües de l’Àrtic un nou escenari de confrontació geopolítica que s’ha activat en els darrers anys.
En canvi, a l’Antàrtida, com que no es poden reclamar plataformes continentals, dotze països (Argentina, Austràlia, Bèlgica, Estats Units, França, Japó, Noruega, Nova Zelanda, Regne Unit, Sud-àfrica, la Unió Soviètica i Xile) ja van signar el 1959 un Tractat (The Antartic Treaty) per permetre només activitats científiques i pacífiques o relacionades amb la preservació de la fauna i el medi ambient. Posteriorment el tractat va quedar obert a tots els països de Nacions Unides, de tal manera que el 2019 el nombre de països signataris era ja de cinquanta-quatre. Òbviament, això no exclou que set països (Argentina, Austràlia, França, Nova Zelanda, Noruega, Regne Unit i Xile) mantinguin reivindicacions territorials sobre parts del continent i que les grans potències (EUA, Rússia i la Xina) usin el mateix per fer assajos del manteniment d’estacions de comunicació via satèl·lit en condicions extremes.
Tot plegat, ha encès les rivalitats per l’extensió de les plataformes continentals (segons la Convenció de les Nacions Unides del Dret del Mar de desembre de 1982 fins a 200 milles nàutiques, uns 370 quilòmetres) a partir del litoral dels països riberencs de l’Àrtic (EUA, Rússia, Canadà, Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia i Islàndia). Aquests vuit països van fundar el 1996 el Consell Àrtic per tal de cercar possibles vies de cooperació relacionades amb els reptes que ha d’afrontar la regió i resoldre les disputes que poguessin sorgir. També hi participen com estats observadors 13 països (Alemanya, Països Baixos, Polònia i Escòcia des del 1998, França des del 2000, Espanya des del 2006, la Xina, l’Índia, Corea del Sud, Japó, Singapur i Itàlia des del 2013 i Suïssa des del 2017). Com es pot observar, dels vuit estats riberencs fundadors set formen part actualment de l’Aliança Atlàntica i, després de l’agressió russa a Ucraïna, van decidir sancionar el Kremlin amb l’expulsió de Rússia del Consell Àrtic que, no obstant, segueix mantenint bases militars de l’època soviètica a la regió.
Com a resposta, el passat mes de març, Vladímir Putin i Xi Jinping anunciaven una estreta col·laboració per impulsar la ja mencionada Ruta Marítima del Nord i la Xina, que fins ara només havia manifestat un interès comercial, ha signat amb Moscou un acord bilateral per participar en la defensa conjunta dels interessos russos a la regió. De fet, tots dos països ja han fet maniobres navals conjuntes a la regió al mateix temps que, segons l’Informe Semanal de Política Exterior del 18 de desembre, Beijing ha invertit en la darrera dècada 90.000 milions de dòlars en projectes miners i d'hidrocarburs en regions àrtiques russes. Paral·lelament també altres països (EUA, Canadà, Dinamarca i Noruega) han iniciat una cursa d’armament per defensar els seus interessos a la regió.
En fi, que ni tan sols els pols escapen als efectes del canvi climàtic ni a la cobdícia destructora d’un sistema depredador que, malgrat l’experiència de les dues guerres mundials del segle XX i les dues que afecten ara mateix el cor i a les portes d’Europa, provoca creixents tensions entre fins i tot a les zones més remotes del planeta.
L’altre efecte visible que està provocant el creixent escalfament global és la fusió del gel dels pols, no només a l’Antàrtida, sinó principalment a l’Àrtic que ja fa uns anys que és navegable durant alguns mesos de l’any i no només durant l’estiu boreal. I va a més, el 2023 ha estat l’estiu boreal més càlid (16,77 °C de mitjana) registrat mai a escala global des del 1940, l’any que s’inicien els registres. En paral·lel, la massa de gel marí als pols va disminuir per sota del 12% de la mitjana a l’Antàrtida i del 10% a l’Àrtic. I, el fet que aquest últim sigui navegable una part de l’any (a diferència de l’Àrtic, l’Antàrtic cobreix el continent que es troba sota el gel) està provocant canvis importants en les comunicacions entre Europa, Àsia i Amèrica del Nord, ja que pot escurçar el temps de la travessia i entorn del 40% dels costos d'aquesta.
En suma, l’Àrtic i l’Antàrtic s’escalfen més ràpidament que la resta del món i la pèrdua de massa de gel en els pols pot acabar afectant també indrets del planeta molt allunyats i genera al mateix temps una disputa pel control d’uns espais que fins ara només eren freqüentats per exploradors i científics. I alguns dels canvis són ja perceptibles i modifiquen les formes de vida de les poblacions autòctones d’aquestes regions (inuits a Amèrica i samis a Europa) que, com les de les zones pròximes, són sovint obligades a emigrar i reubicar-se. També la fauna polar veu alterats el seu ecosistema i la seva supervivència. Igualment es produeixen canvis en les infraestructures (carreteres, oleoductes, aeroports, instal·lacions militars, ferrocarrils, edificis, etc.) que amb la desaparició del gel i el permagel fan inestables els fonaments sobre els quals es van edificar. I, encara, el progressiu increment de la temperatura mitjana afavoreix els incendis a les zones de tundra i de taigà o boscos boreals de coníferes que tenen com efectes secundaris alliberar més emissions de CO₂ a l’atmosfera, accelerar el desgel del permagel i elevar encara més la temperatura de l’aigua del mar, la qual cosa modifica els corrents oceànics i, de retruc, les rutes de les migracions dels bancs de peixos i el clima.
Però, sens dubte, l’efecte més perceptible fins ara és el canvi que l’obertura de la nova ruta polar de comunicació entre els continents està provocant en la geopolítica àrtica: el passat 6 d’octubre, Rússia anunciava a Sant Petersburg l’arribada des de Shanghai d’un primer vaixell de mercaderies, un portacontenidors denominat Newnew polar bear, per la Ruta Marítima del Nord o Ruta Àrtica. El fet que, segons l’Energy Information Administration (EIA) dels Estats Units, sota les aigües marines de l’Àrtic es trobin el 22% de les reserves d’hidrocarburs per descobrir (s’estima que un 13% de les de petroli i un 30% de les de gas natural del total de les reserves mundials inexplorades) i grans quantitat de reserves minerals com cinc, plom, coure, níquel, ferro, or, diamants, metalls del grup del platí i altres minerals estratègics, especialment les cobejades "terres rares" imprescindibles per garantir la transició energètica, fan de les aigües de l’Àrtic un nou escenari de confrontació geopolítica que s’ha activat en els darrers anys.
En canvi, a l’Antàrtida, com que no es poden reclamar plataformes continentals, dotze països (Argentina, Austràlia, Bèlgica, Estats Units, França, Japó, Noruega, Nova Zelanda, Regne Unit, Sud-àfrica, la Unió Soviètica i Xile) ja van signar el 1959 un Tractat (The Antartic Treaty) per permetre només activitats científiques i pacífiques o relacionades amb la preservació de la fauna i el medi ambient. Posteriorment el tractat va quedar obert a tots els països de Nacions Unides, de tal manera que el 2019 el nombre de països signataris era ja de cinquanta-quatre. Òbviament, això no exclou que set països (Argentina, Austràlia, França, Nova Zelanda, Noruega, Regne Unit i Xile) mantinguin reivindicacions territorials sobre parts del continent i que les grans potències (EUA, Rússia i la Xina) usin el mateix per fer assajos del manteniment d’estacions de comunicació via satèl·lit en condicions extremes.
Tot plegat, ha encès les rivalitats per l’extensió de les plataformes continentals (segons la Convenció de les Nacions Unides del Dret del Mar de desembre de 1982 fins a 200 milles nàutiques, uns 370 quilòmetres) a partir del litoral dels països riberencs de l’Àrtic (EUA, Rússia, Canadà, Suècia, Noruega, Dinamarca, Finlàndia i Islàndia). Aquests vuit països van fundar el 1996 el Consell Àrtic per tal de cercar possibles vies de cooperació relacionades amb els reptes que ha d’afrontar la regió i resoldre les disputes que poguessin sorgir. També hi participen com estats observadors 13 països (Alemanya, Països Baixos, Polònia i Escòcia des del 1998, França des del 2000, Espanya des del 2006, la Xina, l’Índia, Corea del Sud, Japó, Singapur i Itàlia des del 2013 i Suïssa des del 2017). Com es pot observar, dels vuit estats riberencs fundadors set formen part actualment de l’Aliança Atlàntica i, després de l’agressió russa a Ucraïna, van decidir sancionar el Kremlin amb l’expulsió de Rússia del Consell Àrtic que, no obstant, segueix mantenint bases militars de l’època soviètica a la regió.
Com a resposta, el passat mes de març, Vladímir Putin i Xi Jinping anunciaven una estreta col·laboració per impulsar la ja mencionada Ruta Marítima del Nord i la Xina, que fins ara només havia manifestat un interès comercial, ha signat amb Moscou un acord bilateral per participar en la defensa conjunta dels interessos russos a la regió. De fet, tots dos països ja han fet maniobres navals conjuntes a la regió al mateix temps que, segons l’Informe Semanal de Política Exterior del 18 de desembre, Beijing ha invertit en la darrera dècada 90.000 milions de dòlars en projectes miners i d'hidrocarburs en regions àrtiques russes. Paral·lelament també altres països (EUA, Canadà, Dinamarca i Noruega) han iniciat una cursa d’armament per defensar els seus interessos a la regió.
En fi, que ni tan sols els pols escapen als efectes del canvi climàtic ni a la cobdícia destructora d’un sistema depredador que, malgrat l’experiència de les dues guerres mundials del segle XX i les dues que afecten ara mateix el cor i a les portes d’Europa, provoca creixents tensions entre fins i tot a les zones més remotes del planeta.