Toca aprovar pressupostos i els dos grans partits de l’oposició, PSC i Junts, han fet públiques les seves línies vermelles. Per als socialistes, el complex lúdic-turístic Hard Rock. Per als post convergents, la supressió de l’impost de successions. El govern d’ERC haurà de triar quin gripau s’empassa, perquè aritmèticament és impossible aprovar el pressupost sense un dels dos socis potencials. L’any passat la combinació va ser amb el PSC. L’anterior, amb Junts (encara no s’havia trencat el Govern). Per tenir pressupost, Aragonès ha de mirar forçosament a la seva dreta, perquè a la seva esquerra (Comuns i CUP) no hi ha prou vots.
Aquesta és la paradoxa catalana actual. El país té un govern progressista, però un Parlament conservador. El model socioeconòmic de PSC i Junts és pràcticament indistingible, i s’assembla molt al de finals de segle passat, quan aquestes dues forces polítiques dominaven l’escena pràcticament en exclusiva. La coincidència es va fer molt visible en la campanya electoral de les eleccions municipals a Barcelona: a Collboni i Trias els costava molt discrepar l’un de l’altre si no era per detalls menors. El model de ciutat era idèntic i ells mateixos reconeixien públicament la sintonia. Ara, amb la negociació dels pressupostos, torna a ser evident: tant PSC com Junts estiren ERC cap a la dreta.
La sociovergència no ha estat mai (encara) una fórmula de govern, però sí un consens socioeconòmic que ha funcionat de manera orgànica, amb l’apadrinament –i la vigilància– de les grans institucions de la societat civil i el gran grup mediàtic privat català. Sota el paraigües d’aquesta hegemonia ideològica, les quatre darreres dècades hem viscut la deslocalització de la indústria, la deserció de la burgesia de l’economia productiva per fer el salt al negoci immobiliari, el descontrol turístic i l’atracció massiva de mà d’obra barata, l’aposta pel totxo, i el repartiment polític del negoci fabulós de l’obra pública. Un model productiu, per cert, avalat pel vot dels catalans, que mai han donat la majoria parlamentària als partits que defensen models alternatius o, simplement, més moderns.
En aquest sentit, ERC està sola. A la dreta, la sociovergència, creadora del model i per tant primera interessada a conservar-lo. A l’esquerra, partits nínxol amb els quals no és possible sumar majories. Deu ser cert que els catalans volen més monocultiu turístic –Hard Rock– i que els rics paguin menys impostos –supressió de successions. Si més no, això és el que voten.
Aquesta és la paradoxa catalana actual. El país té un govern progressista, però un Parlament conservador. El model socioeconòmic de PSC i Junts és pràcticament indistingible, i s’assembla molt al de finals de segle passat, quan aquestes dues forces polítiques dominaven l’escena pràcticament en exclusiva. La coincidència es va fer molt visible en la campanya electoral de les eleccions municipals a Barcelona: a Collboni i Trias els costava molt discrepar l’un de l’altre si no era per detalls menors. El model de ciutat era idèntic i ells mateixos reconeixien públicament la sintonia. Ara, amb la negociació dels pressupostos, torna a ser evident: tant PSC com Junts estiren ERC cap a la dreta.
La sociovergència no ha estat mai (encara) una fórmula de govern, però sí un consens socioeconòmic que ha funcionat de manera orgànica, amb l’apadrinament –i la vigilància– de les grans institucions de la societat civil i el gran grup mediàtic privat català. Sota el paraigües d’aquesta hegemonia ideològica, les quatre darreres dècades hem viscut la deslocalització de la indústria, la deserció de la burgesia de l’economia productiva per fer el salt al negoci immobiliari, el descontrol turístic i l’atracció massiva de mà d’obra barata, l’aposta pel totxo, i el repartiment polític del negoci fabulós de l’obra pública. Un model productiu, per cert, avalat pel vot dels catalans, que mai han donat la majoria parlamentària als partits que defensen models alternatius o, simplement, més moderns.
En aquest sentit, ERC està sola. A la dreta, la sociovergència, creadora del model i per tant primera interessada a conservar-lo. A l’esquerra, partits nínxol amb els quals no és possible sumar majories. Deu ser cert que els catalans volen més monocultiu turístic –Hard Rock– i que els rics paguin menys impostos –supressió de successions. Si més no, això és el que voten.