N’hi diuen guerra bruta, com si existís la guerra neta. I aquests dies la nostra actualitat posa focus en totes dues. Posa focus sobre la guerra brutacontra l’independentisme català escorcollada en comissió al Congrés dels Diputats que investiga el terrorisme d’estat en l’Operació Catalunya, i el posa en la protesta al carrer i crisi interna que genera l’aval del govern espanyol a la guerra "normal, la legal", fent seguidisme obedient a la croada europea per augmentar la despesa militar, que ja supera els trenta mil milions d'euros anuals a l’estat espanyol. Potent i revulsiva semàntica, doncs, la d’aquest sintagma.
Perquè més enllà de l’horror de les clavegueres d’estat practicant violació sistemàtica dels drets humans, pròpia de dictadures i també de democràcies defectuoses, com la que encara suportem aquí, dir-ne guerra bruta reafirma que n’hi ha una altra que no ho és, que es considera neta. Legal i acceptable. Un consens pro guerra que semblava impensable després de la Segona Guerra Mundial, però hegemònic des de finals del segle XX i consolidat al XXI, com argumenta abastament Luigi Ferrajoli, el jurista italià que més ha confrontat, des del dret, les tesis pro guerra.
Paradoxalment, si bé els mètodes de terrorisme d’estat queden fora de la legalitat consensuada en sistemes democràtics, en canvi, els mètodes de destrucció massiva de drets, vides i hàbitats que provoca el crim més gran contra la humanitat, el mal absolut, no només són avalats i legalitzats per la majoria dels estats sinó que gaudeixen d’un poderós màrqueting per ser acceptats com a necessaris, legítims, com a comuna bondat subvencionable. I altament subvencionada. Subvenció pública d'assassinats massius i genocidis. La referència a Palestina i Ucraïna és obligada. Però són al voltant de 50 les guerres actives ara mateix al món.
La guerra, s’anomeni neta o bruta, és una xacra a combatre, un anacronisme ineficaç per a la finalitat a la qual aparentment dona servei, però subjecta al domini d’estructures de poder econòmic i polític que han impedit que els estats inverteixin en la creació, desenvolupament i posada en marxa d’alternatives factibles per afrontar i resoldre conflictes. El militarisme està estretament lligat als esquemes i entramats patriarcals, imperialistes, colonials i d’extractivisme. Les alternatives provadament existents, suposarien deixar d’engreixar la maquinària de destrucció massiva i deixar de generar els milions i milions de beneficis que per a uns pocs comporta el lucratiu negoci de la guerra.
Fer creure a la població que la guerra és inevitable i que els exèrcits, la cursa d’armament i els pressupostos militars són una ineludible inversió en seguretat, és un dels més letals mecanismes d’inoculació manipuladora per al control de les narratives i el consens popular. És la més gran mentida que la humanitat s’imposa, fent callar, ignorant o ridiculitzant les veus que ho contradiuen. Les veus opositores a aquest sistema dominant que perpetua i engrandeix conflictes amb el fals pretext de fer-hi front, han sigut presents a totes les etapes de la història i a totes les coordenades del planeta. Però no gaudeixen d’hegemonia cultural en el relat públic.
Ara que l’augment de pressupost pro guerres ha reactivat la veu del pacifisme organitzat, s’obre una escletxa de presència al debat públic. S’ha presentat a Barcelona la Campanya contra la despesa militar, el bel·licisme i el militarisme, i a Madrid s’ha protestat davant el Congrés dels Diputats. Manifestos, accions (altre cop també contra la militarització de l’educació per la presència de l’exèrcit al saló de l’ensenyament) i propostes que necessiten amplificar ressò per fer contrapès al bel·licisme oficial. Però que dissortadament obtenen molt poc espai als mitjans de comunicació.
Precisament ben aviat la World BEYOND War, el moviment global no violent que coordina accions arreu del món per posar fi a les guerres i establir una pau justa i sostenible, organitza la formació Defensa civil desarmada en lloc de guerra. Són les tesis que a Catalunya difonen persones com Pepe Beúnza (primer objector de consciència polític a l’estat espanyol, contra el servei militar), Martí Olivella, autor del llibre Autodefensa Noviolenta, entre d’altres, Gabriela Serra presidenta del Consell Català de Foment de la Pau, Jordi Armadans qui fou director de FundiPau durant més de 25 anys, Tica Font que fou directora de l'Institut Català Internacional de la Pau (ICIP) i una de les fundadores del Centre d’Estudis per la Pau…
Són desenes de noms i organitzacions carregades d’expertesa que teixeixen una sòlida xarxa cívica, acadèmica i activista amb capacitat operativa per desenvolupar propostes efectives per al nostre país. De fet, el llegat de centenars de persones amb experiència en la lluita antimilitarista i pacifista a Catalunya i arreu no s’ha aturat mai, malgrat l’ostracisme comunicatiu majoritari. Una de les campanyes més presents i més silenciades pels mitjans que tenim actualment en vigència és la de les concentracions “Aturem les guerres” a molts municipis catalans i la campanya “si jo fos ministra de defensa”. Us les recomano. Galtung ho va dir fa molts anys. Sí, hi ha alternatives. I si esperem massa a posar-les en marxa potser en pocs anys ja no quedarà vida per defensar.