Les societats democràtiques han patit en els darrers anys una mutació perillosa: l'ascens de líders polítics sense escrúpols, capaços de trepitjar drets fonamentals sense cap rastre de remordiment. Xavier García Albiol no és una excepció, sinó un exponent local d’aquesta onada global de mals governants que han fet de la crueltat una eina de poder, com Donald Trump, Jair Bolsonaro o Javier Milei. La imputació recent del badaloní per revelació de secrets n’és un exemple de proximitat.
A més de les seves estridències i de la falta d'honestedat política que ja no sorprèn en ser un líder del PP, en el cas del personatge que ha aconseguit consolidar el poder municipal de la tercera (o quarta) ciutat catalana (segons dicti l’ajustada cursa demogràfica amb Terrassa) s’hi afegeix accentuada la falta d’humanitat. Ingredients que el converteixen en el tipus de mala persona al poder que s’ha posat de moda en els darrers anys arreu del món, del mateix perfil megalòman de Trump, Bolsonaro o Milei. Combina l’obsessió per la grandiositat i l’extravagància, amb les seves fòbies contra els pobres i fràgils, i en general contra qui li porti la contrària.
La fòbia al pobre, conceptualitzada com a aporofòbia des de fa gairebé 25 anys per Adela Cortina, catedràtica emèrita d'Ètica, Filosofia i Política de la Universitat de València, és un autèntic atemptat contra la democràcia. De societats aporòfobes i de com prevenir-les se’n va parlar molt al 1r Congrés Internacional d’aporofòbia celebrat a Barcelona l’octubre de l’any 2023. I cal destacar que aquest component clar de discriminació i prejudici classista també té una dimensió jurídica, ja que ja es reconeix com a agreujant dels delictes d'odi.
Però de moment a Albiol no se l’imputa per l’aporofòbia que regeix els seus actes, sinó per un dels seus actes aporofòbics recents, amb què es va posar de peus a la galleda traspassant límits de legalitat de forma pública i notòria. El seu deliri d'omnipotència el va fer oblidar tots els continguts de la carrera d’advocat que se suposa que ha cursat, i es va llançar a llegir fil per randa, enmig d’un ple Municipal, informació privada sobre diagnòstics i tractaments d’una persona sensesostre difunta després de patir desatenció al carrer. Abús de poder davant la màxima indefensió.
En un mateix acte vulnerava la protecció de la privacitat i alhora destapava el gran forat de seguretat que té Badalona Serveis Assistencials respecte de les dades de tots els seus pacients. No li hauria d’estranyar gens a l’alcalde que una advocada especialista en el dret a la intimitat com Marina Piedra hi hagi vist indicis de delicte. Ni que un advocat expert en drets humans de tercera generació, com Josep Jover, impulsor de la directiva europea de protecció als denunciants de corrupció o la directiva d’accés públic a les informacions de les administracions públiques, ho hagi vist tan clar.
Albiol hauria de respectar la decisió del Jutjat d'Instrucció núm. 3 de Badalona d’admetre a tràmit la querella presentada en nom de la família del difunt, i d’imputar-lo per un delicte de descobriment i revelació de secrets, amb penes d'entre 4 i 5 anys de presó i 12 d'inhabilitació per exercir càrrecs públics. El que hauria de fer, d'entrada, és demanar disculpes a la família per haver vulnerat els seus drets, i per no haver-los informat de la mort del seu familiar. Però els deliris de grandesa el ceguen.
I és que aquest perfil de persones són un perill públic quan toquen poder. L’afany de notorietat, fatxenderia i sentiment d’impunitat han portat a Albiol fins i tot a revelar, durant un altre Ple, secrets i intimitats de naturalesa molt delicada, referides a la vida privada dels seus propis fills. I en la seva acció política diària pren decisions impulsades per l’odi i la maldat contra les persones més vulnerabilitzades, sense cap remordiment. Les seves accions estan orientades sempre a prendre partit per les persones més ben situades, aquelles de les qui pot obtenir algun benefici, i abandonar i maltractar a les més fràgils. Amb crueltat i cinisme. N’hi ha proves, d’ell, i de tot el seu govern.
La seva obsessió per desposseir als pobres de tots els drets el fa sentir impune, i algú li ha de parar els peus. Quan la inhumanitat governa, les institucions es converteixen en instruments al servei dels poderosos i el concepte de bé comú es dilueix fins a desaparèixer. Quan el poder es construeix sobre la impunitat i l’odi, el deure democràtic és posar-hi límits. Algú li ha de parar els peus, i aquest algú som totes nosaltres.