De vegades la pau és una buida paraula per a no dir res, canta Raimon des de fa més de cinquanta anys, i aquest i molts altres versos que componen Sobre la pau són una contundent crítica a la pau entesa com a imposició de por, silenci i sotmetiment, fent referència al franquisme, però aplicable a multitud de conflictes arreu del món. De vegades la pau fa molt més mal, conclou advertint que no n'hi ha prou aturant les guerres.
I és cert que el pacifisme no està exempt d’instrumentalització, especialment quan es confon pacificar amb imposar situacions injustes i amb impedir des del poder qualsevol expressió del conflicte. Però amb tot, el pacifisme de base antimilitarista i de desobediència civil té un potencial revolucionari que cal reivindicar en aquest segle XXI de creixent bel·licisme i violència estructural. Un horror contra el qual tot és poc.
Per això és just, oportú i necessari fer memòria de tot el que ha significat el Casal de la Pau -ubicat a Barcelona- per al desenvolupament de la cultura de la pau a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans. I per això, d’entrada, semblava un guany de memòria democràtica que l’Ajuntament de Barcelona accedís a posar un faristol davant la darrera seu del Casal de la Pau al Carrer Cervantes del barri del Raval.
Som milers les persones que hi vam estar vinculades des dels moviments antimilitaristes i de no-violència, en la multitud de lluites lliurades fins a la dècada dels noranta, objecció, insubmissió, campanya anti OTAN, antinuclear, contra els pressupostos militars, educació per la pau, etc. El Casal de la Pau va ser una gran escola d’assemblearisme i organització popular, i de cultura de desobediència i d’activisme antiautoritari que ha deixat una gran empremta al país.
Convertir aquella inauguració en un acte d'apropiació indeguda va ser indignant i injust. Dissabte passat, 36 anys i 2 dies després de la primera presentació d'insubmisos, qui lidera l’acte és el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, el Sr. Albert Batlle, responsable de l’ordre públic i amb un llarg historial de repressió contra les lluites del carrer, i alhora membre del govern socialista, quan precisament el paper del PSC/PSOE va ser contrari a les lluites del Casal de la Pau i va ser el principal repressor de la insubmissió.
No va ser un intent de mediació restaurativa, no va ser una oportunitat per reconèixer errors polítics, no va ser un demanar perdó per tanta repressió exercida. Va ser molt pitjor que una broma de mal gust. La seva presència i les seves paraules en un acte de memòria que no li pertany van fer mal, perquè precisament ell i els seus van reprimir violentament la insubmissió, i actualment representen polítiques que es contradiuen profundament amb el pensament dels qui vam donar vida al Casal de la Pau.
Així ho ressalta el comunicat que s’ha publicat des del Lokalque convé llegir sencer, i que comença: “Quan des de les institucions es reconeix la memòria de les lluites populars, de carrer, sense dirigents, assembleàries i radicals que posen en qüestió les bases de l’ordre dominant i imposat, sempre se les intenta recuperar i fer passar per allò que no van ser. Mai no es destaca que la gent d’aquests moviments van posar els seus esforços i energies contra el poder, jugant-se la llibertat i la vida”.
Durant la inauguració, un grup d'insubmisos va repartir una eloqüent octaveta que contraposava fets que van passar durant els anys 80 i 90 al Casal de la Pau versus les actuacions que va promoure el PSC/PSOE. Al comunicat del Lokal surt reproduïda amb les seves il·lustracions. És un bon exercici de memòria d’un passat que no ens podem permetre que quedi buidat del seu contingut subversiu.
Mentre al Casal de la Pau es va coordinar la campanya pel No a l’OTAN, es lluitava per la legalització de l'objecció de Consciència al servei militar obligatori, es va tirar endavant una campanya de desobediència civil a la mili i a la prestació social substitutòria, la INSUBMISSIÓ, i es van fer campanyes per l’objecció fiscal i la desmilitarització de la societat, i va anar sempre de cara, sense por a la presó, per un món més just i sense guerres…
A l’altre bàndol, el PSC/PSOE va passar del “De entrada No”, a demanar el vot a favor de l’OTAN, va imposar un servei obligatori als objectors molt més llarg que la mili, va imposar la repressió condemnant a penses de presó centenars de joves insubmisos i pacifistes, va anar augmentant el pressupost de Defensa fins als 15.000 M € anuals actuals i fins i tot es va infiltrar un agent secret del CESID, Albert Martínez, del qual encara no ha donat mai cap explicació.
Recuperar i difondre la memòria del Casal de la Pau és imprescindible i molt útil en un moment com l’actual en què cada cop més la defensa dels drets bàsics confronta les classes populars a uns poders ferotgement depredadors. L’antimilitarisme i la desobediència civil són més necessaris que mai i l’experiència del Casal de la Pau és un far que inspira. Per això és intolerable que es corrompi el seu llegat.