En la manifestació de la Diada flotaven els ecos del passat recent. Era un ambient amable, de rostres confosos, majoritàriament grans. Els mobilitzats, malgrat tot, es mostraven somrients, orgullosos de ser-hi, malgrat la palpable desorientació política general del país. Pràcticament ningú s’expressava amb comentaris categòrics, qui més qui menys exposava incertesa. La meva dona i jo, seguint el nostre ritual, vam preferir recórrer-la amunt i avall, d'una banda a l'altra, del davant al darrere.
Va ser una manifestació reduïda, en un lloc inadequat i no massa ben organitzada. Va semblar que posava de manifest un cert esvaïment de la tradicional capacitat d'organització de les entitats cíviques, encara que ningú posava en dubte el seu esforç per seguir mantenint la torxa, ara que les hores eren baixes.
Entre els coneguts ens saludàvem amb un bon somriure. Sense dir-ho significava: també hi ets, bon senyal, vol dir que encara hi ha gent que no ha perdut ni l’esperança ni el sentit polític i nacional. En un país sense política -parafrasejant a Joan Fuster- és un bon presagi. Tots sabien per què estàvem passejant-nos un 11 de setembre entre la Ciutadella i l’Arc del Triomf. Volíem agrair el voluntarisme i l'esforç conjunt d'Òmnium i l'Assemblea. Volíem expressar la nostra convicció que, malgrat tot, la nació dels catalans no ha estat derrotada i el catalanisme independentista tampoc. Volíem agrair a les organitzacions cíviques i culturals convocants que sàpiguen expressar-se amb plural. Tots volíem escoltar paraules sensates que tinguessin sentit.
De tant en tant, arrancaven cants a favor de la independència. Eren ràfegues curtes, una mica més forçades més per la voluntat que per les ganes. Al final, una interpretació coral dels Segadors que ens va deixar un bon regust. En acabar, només de rebot, alguns dels pocs joves que hi havia van fer alguns crits contra el president Illa, poca cosa. Millor, vaig pensar. Escridassar-lo a ell és un símptoma de no saber on s’està.
Sembla que Oriol Junqueras no hi era. L’endemà, em va semblar escoltar paraules seves en alguna emissora apel·lant a la unitat. No vaig poder evitar sentir-les com una manifestació d’extrema impostura. Penso sincerament que ningú com ell ha promogut la desunió de l’independentisme. Em treuen de polleguera les manifestacions extemporànies a favor de la unitat, o de qualsevol cosa. El nostre país n’està ple de gent que no parla quan s’ha de parlar i que crida quan ja no cal. Fa una dècada que ell i molts altres dirigents hauria d’haver elegit la unitat: per exemple el 9 de novembre de 2014 o l’1 i el 27 d’octubre de 2017. Ara hi ha paraules que dites per segons qui sonen a impostura i sense la renovació de molts dirigents no serà factible la unitat nacional que Catalunya necessita.
Per d’altra banda em va xocar que del president Puigdemont, de l’eurodiputat Toni Comin i del diputat Lluís Puig no se'n parlés gaire. Continuen a l'exili. Tampoc es va referenciar als que encara esperen l'amnistia. Mentre passejàvem vaig pensar que si tingués al President Puigdemont al davant li demanaria que per bé de la reclamada unitat, s’oblidessin de centrar el seu proper Congrés en la voluntat de ser el pal de paller del sobiranisme. Ho serà, li diria, aquell partit que sigui capaç de ser el pal de paller d’una societat, que necessita un projecte engrescador de futur tant com el pa que menja cada dia. És bo entendre el passat, però sobretot necessitem futur.
Em van venir al cap les paraules del mestre Pierre Vilar. En una ocasió, fa molts anys, em va dir: Miri, la meva millor recomanació és que aprengui a mirar-se les coses històricament, o mai podrà entendre-les del tot; però mai oblidi que el futur el determina la nostra voluntat en el moment present.
El record del seu comentari va transportar-me a la manifestació del 10 de juliol de 2010, quan les estelades van fer una aparició estel·lar, davant la mirada perplexa del llavors president de la Generalitat, José Montilla. PP i PSOE, a través del Tribunal Constitucional, acabaven d’esquarterar la proposta federal de l'estatut de 2006.
Sense estatut, enmig de la brutal crisi econòmica que havia irromput l’any 2008, davant un Estat que es burlava de les aspiracions catalanes d’autogovern, el catalanisme històric va derivar cap a l'independentisme. En termes socials va indicar que un segment molt significatiu de les classes mitjanes i treballadores del país, que havien estat progressivament conduïdes cap a l’empobriment i obligades a un procés descarat d’espanyolització, van trobar en la proposta independentista l’esbós d’un ideal, d’un projecte i d’una idea de governança més propera, potencialment més eficient i més democràtica que la que oferia l’espanyolisme.
Avancem al 2017. Tot semblava disposat per fer un pas històric, però l'estat espanyol, encara que desconcertat i molt irritat, amb tots els instruments coercitius a les seves mans, va optar per posar la solució en mans de la policia i l’alta judicatura. Tot, menys acceptar un referèndum, l’instrument democràtic per excel·lència.
La policia i la judicatura no van ser un acudit de darrera hora, formaven part d’una estratègia que l’estat en veu baixa anunciava des de 2015. Passava per dividir l'independentisme, radicalitzar els seus líders, judicialitzar la lluita política i minimitzar-ne el perímetre. I els dirigents de l’independentisme s’hi van posar de quatre potes.
En aquest sentit, el desencís i la desmobilització d’aquest 11 de setembre han sigut llegits pels estrategues d’estat, del PSOE i el PP, com la confirmació exitosa de la seva estratègia. A Madrid coneixen bé les debilitats de la política catalana. Saben que quan la correlació de forces els és desfavorable els cal tenir paciència, tard o d’hora els arribarà el moment per contraatacar, sigui ignorant els pactes i si convé empresonant.
Han passat set anys des de 2017. Les classes mitjanes i treballadores catalanes no estan millor. Els serveis públics no estan a l’alçada. L’habitatge és un drama social. Els salaris estan sota mínims. Les infraestructures col·lapsades. La fiscalitat, no cal insistir. Res està al nivell que exigeix una societat de 8 milions de persones. Tot predisposa a l’emergència de tota mena de populismes.
El PSOE necessita els vots de Catalunya i ha definit una estratègia d’acontentament que a diversos sectors del país els sembla que més val això que res, i a d’altres com a mínim els desmobilitza. Molta gent se n'adona que és poca cosa, però tal com estan les coses el senyor Illa almenys parla en positiu. Millor això que no pas que arribi la dreta espanyola. El president Illa ho ha entès. Parla de manual. Fa un discurs de l’11 de setembre en nom de tots els catalans, però alhora fa de president d’una autonomia desnacionalitzada.
A través seu, el PSOE juga totes les cartes. Soci en el seu dia del 155 és ara el paladí d’una estratègia desmemoriada i de concòrdia prou eficaç en el joc de miralls que comparteixen amb el Partit Popular.
De moment, mentre duri la necessitat dels vots catalans al congrés de Madrid, tindrem una amnistia aplicada amb calçador, un pacte fiscal que mai serà autogestió de la fiscalitat, una mica més de català però en el context mortífer d’un estat que el segueix tractant com a llengua de segona.
La política madrilenya ho té clar: uns s’especialitzen en oferir una espanyolitat més amable i bones paraules als catalans, els altres s’inventen que la burgesia catalana se'ls queda els diners. En relació a Catalunya uns i altres no són gaire diferents, saben que sense l’aportació fiscal de Catalunya totes les costures de l’actual estructura de l’estat se'ls estriparien.
L'independentisme, entretant, està lluny d’oferir una alternativa engrescadora al país. S’expressa perdut, sense visió de país. S’acosten congressos. Els partits independentistes han d'escollir. Cal autocrítica, segur, però sobretot cal alternativa, cal pensar en la gent i singularment els més joves.
Els partits independentistes han d’entendre que si no deixen de mirar-se el melic seguiran perdent pes en la societat catalana i la seva incidència serà marginal. Ser vençuts per la repressió és comprensible, però ser derrotats per les pròpies incapacitats no ho és tant. Cal renovar polítiques, i encara més les maneres de fer-la. Cal deixar de banda la política de baixa volada, la dels petits cercles.
La qüestió central dels propers congressos independentistes no és qui s’imposa al seu contrincant. La qüestió clau és quin partit donarà esperança a les classes mitjanes i treballadores catalanes. Qui sabrà proposar un projecte nacional a la societat catalana més precís i rotund que el que ofereix el PSOE-PSC. Qui relligarà les preocupacions de la política catalana amb les preocupacions de l'escenari global. Qui posarà el que ha passat a Catalunya en el context de les qüestions profundes que afecten el món.
Si l'independentisme desitja oferir solucions als problemes dels catalans i de la seva governabilitat, ha de saber vincular-los als desafiaments globals. El món està canviant, i l'independentisme ha de decidir si es preocupa exclusivament de si mateix o de la societat catalana en el context d’un món en transformació.
És hora d’entendre-ho. Els partits independentistes han d’abandonar el toll partidista on es belluguen, fins i tot han de deixar de nedar en la piscina casolana; és hora de navegar en l’oceà obert. Les coses que passen a Catalunya són derivats de l’imperatiu autoritari espanyol i també dels propis errors de la política catalana, però només tindran solució mirant de cara les coses de fons que passen al món.
Societats, nacions i estats estan en fase accelerada de transformació. La societat de l'algoritme no és políticament neutral. Catalunya se'n sortirà tan aviat com els seus partits entenguin bé on som, sàpiguen sortir del seu capficament en si mateixos, i tornin a mirar de cara els problemes específics que tenen les classes mitjanes i populars catalanes oferint-les un projecte sòlid que vagi més enllà del lament.