Torna l’estiu i arriben les vacances, perennes. Això vol dir que hem fet un altre tomb de l’any, que sembla reblat al moviment circular. I tan ràpid. Passen els anys sense adonar-nos-en. I deu ser llavors, potser, quan un es deu estimar més de pensar que hi ha, per davant, un demà. I en aquest nostre dia a dia i en aquest nostre demà hi volem llibres en tots els seus llenguatges, en tots els seus gèneres i en tota la seva qualitat, de continent i de contingut. Llibres que ens plaguin per a una lectura per formació, per informació i per oci. I és en aquest darrer tipus de lectura, la lectura per oci, on encabim les obres escrites amb propòsits exclusivament literaris, amb delit d’experimentació estètica: aquest llegir per plaer!
I perquè ens hem fet i ens volem lectors de ficcions és a la literatura a qui ens devem. Una vida sense N’Arcís? Pas possible. El sabeu? “Demano per ell. Em diuen que ja no hi era; que ja no vivia al carrer de Dalt. -La dona li ha fuit amb un de més jove que ell. Fa temps que viuen en un mas, als afores de Banyuls. N’Arcís s’està en una barraca, a la Pedrera, d’on només veu el mar. Se n’hi va anar amb la gossa, no la recordeu? Negra del tot, era sempre al carrer, amb lleganyes i gana. Trobo N’Arcís a la Pedrera, i em diu que viu tot sol, del peix que pesca, sol, i del raïm que, tot sol, abasta. –I la gossa, doncs?, dic jo.– La vàreig escanyar, poc hi ha gaire, un dia de mal llamp, que em va venir prenyada. Ja us ho diré, senyor: que m’embanyi la dona hi passo, però no la gossa”. La vie est ondoyante, que deia Montaigne.
Una prosa breu, J.V. Foix que no falla mai, que esdevé la novel·la d’una vida feta de contrastos i ràbies, potser massa vegades insatisfeta. Com ens en podríem desentendre del que ens diuen poetes i narradors? Mal senyal per a una literatura si la societat que hauria de mantenir-la se’n desentén, deia Montaigne. I pitjor encara per a la societat si, desidiosa o versàtil, incorre en aquest descuit. La literatura potser arribarà a sobreviure, precària, a costa de petits sacrificis insignes; però la societat que l’abandona ja és una societat dimitida. No dimitim dels nostres escriptors. No en dimitim quan sabem que vivim en context de regressió en competència lingüística: oral i escrita, perquè ens falla la consciència, lingüística. I l’ambició.
Una vida sense Vicent Andrés Estellés? “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble”. I sense Pla? “Va ser a Florència on vaig descobrir que hi ha hagut persones, en aquest món, que van tractar de fer les coses bé, intel·ligentment, sensiblement bé, pensant que l’estada en aquest món fos agradable a través de l’habilitat de l’art, i això és molt important”. I viure sense Fuster? “Cal dir-ho tot: la castellanització dels Països Catalans, tant o més que l’obra del Poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons polítiques”.
I Els mutilats d’Hermann Ungar; i de Peter Stamm, Agnes; i Agota Kristof, ferotge i única; i Històries d’amor de Robert Walser, i El mur de Marlen Haushofer i Marca d’aigua de Josep Brodsky i tot Stefan Zweig, però sobretot Buchmendel; i tota l’obra de Thomas Bernhard, amb Der Kulterer al capdavant. I dos dietaris: Música i pols de Pere Rovira i La dansa dels dies d’Àlex Susanna.
I tants i tants d’altres a qui j’adore admirer que diu Susanna que deia Bertrand Tavernier. I és que, fent-me meves les paraules de Victor Hugo, en l’admiració hi ha alguna cosa de molt reconfortant.